La inmensa pregunta

Aquesta es la pregunta que em planteje cada matí quan sona el despertador:

Perquè quan ens gitem a dormir no trobem mai una postura comoda per a poder descansar agust -cosa que comporta pegar-li trena mil voltes al llit, fins marejar els llançols- i quan sona el despertador ens dormim inclús en el cap penjant del llit?

Que está pasant?

Senc una opressió al cor. No puc pensar. No puc dormir. Els nervis em persegueixen a tots els llocs. Els dies corren com les formigues. Les hores es fan eternes. El movil no sona. Al tuenti hi ha poca gent. Em desperte a les nou del matí. Em gite a les once de la nit. No recorde la cara dels meus companys de pis. Plou. Se m'acaben els fulls. No tenim aigua. No hi ha menjar. L'ipod no te bateria. Estic més streisà de lo normal. S'acaben els capítols de Glee. Que está pasant?

QUE S'ACABEN ELS EXAMENS JA!!

10 de Gener

Aquell matí es va llevar més aviat de lo normal. Era diumenge i havia quedat. El cel estava gris, replet de núvols, encara que no hi plovia, ni anava a fer-ho durant tot el matí. Això sí, feia un fret que badava les pedres.

Quan va tornar a casa després de la cita, hi va veure una furgoneta d’alquiler per hores, dies i kilòmetres aparcada davant la casa del costat. El fret i aquella furgona parada davant del numero 27 varen fer que no pogués evitar recordar una image pareguda de febrer d’ara farà dos anys.

Sempre la mateixa casa i sempre les mateixes persones.

Fret, núvols, la furgona i el numero 27. Vesprada i dia de tristor. Més dies i més vesprades tristes i més dies, i més vesprades… D’allò farà ara dos anys. Imborrable.

Feia dos anys aquella furgona no era blanca d’alquiler, ojalà, era d’un color més oscur, d’eixe color tan trist que el fa diferent de tots els altres colors, tan oscur i tan trist…

Tot el que passà aquell dia, no fou solament una pèrdua, foren moltes. L’imàn més potent del món que es pugui imaginar, aquell dia es va trencar i ja no es va poder unir mai més. Es va trencar de tal forma que es van pedre les peces fonamentals que l’unien.

La imatge li produí calfreds. Va sortir del cotxe, va baixar i va mirar per ùltima volta aquella casa, tancant els ulls i intentant recordar-la per sempre, perquè la pròxima vegada que la veuría ja no sería la mateixa, ni les mateixes persones les que en ella viuríen.

FELIÇ 2010

Començaré felicitant l'any, que menos! (pase de les faltes :) )
Tenía ja ganes que s'acabara el 2009, no has tingut mai la sensació eixa de que quan fa molt de temps calor al final tens ganes que ploga per q que s'aireje un poc l'ambient ? doncs igual.
El 2009 ha sigut molt intens i super especial: fer els 18, selectiu, viatges, gent, carnet, universitat... un no parar! Pero com ja he dit tenia ganes de cambiar.
I ara es quan hem pose filosofica.
Cambies d'any amb noves il.lusions ( com cada any) i penses que aquest any serà diferent, que aquest poble ja ho te be, que ja nia prou de que este poble siga de color gris cada any des de ja fa dos anys, i te'n adones que la vida passa més rapid del que et pensaves, i que no eres ningú. Un dia pots estar i l'altre desapareixer. Fer mal a la gent que t'envolta i després quan passa un poc de temps cadascú a la seua que el temps no perdona. Pedre'm tot el que hem queda per vore? No somiar-ho! Jo vull menjar pernil, mc donalds, anar a la platja, a la muntanya, discutir amb els amics, fer-ne de nous, envellir... molts anys, molts anys!!
Que desitje per aquest 2010? Que la cosa cambie. Aprovar totes les asignatues, jijiji Que els meus siguen feliços i menjen perdius. Que vinga prompte l'estiu. Que hem toque la loteria. Que resucite Michael Jackson. Que la Babs visca molts anys. Que deixen d'humillar als bous. Deixar de mossegar-me les ungles... enfi lo típic
I res més jo crec, que per a ser la primera entrad de l'any ja ho tinc bé, perquè per ara no hi ha coses bones que contar!!

Ah i THANKS FOR THE MEMORIES!!