Caminar

Mis labios son rojos para morder y saborear con intensidad todo lo que vivo y mis pies son verdes pues mi punto de apoyo es la esperanza sin la que no podría caminar ni avanzar.

H.M.V

Nadal, xé això pa qué?

Un altre any ja està ací el Nadal, be, ja fa dos mesos!
Dos mesos donant la tabarra amb les nadales, les compres, les llums... xè, pa que tant?!
Bombardejos d'anuncis. Anuncis, anuncis i més anuncis: joguets, colònies, cotxes, roba...
I cada any el mateix: a comprar regals, consumir i a sopar i/o dinar amb la família... Bones cares, hipocresia, falsetat, aguantar als fanfarrons, les preguntes, atiborrarse de gambes... Tots pensem el mateix, a ningú li agrada tindre que fer aquest paripé, pero totes les famílies, any rere any, quan arriba el Nadal tots de gala i amb bona cara. "...con sonrisas de cordialidad nos pretenden embaucar..." (ska-p).

N'estic farta! Però, qué puc fer jo? només sóc una simple persona, al·lienada i encantada amb les magnífiques llums del corte ingles i l'anunci de freixenet.
Doncs, un altre any, LO MISMO DE SIEMPRE!
Fins l'any que ve!

Ens veiem a l'illa

El camí de la vida, de vegades curt, de vegades llarg.

No es que el camí s'acabe, som nosaltres els que ens aturem.

El nostre cos ja no dona per a més i es nega a continuar.

A ell no l'importa res: ni possesions, ni amor, ni amistat...

Tots els cossos son iguals: Revels i despreocupats.
Amb dada límit.

Realitzen el recorregut i quan ja no poden més s'arretiren.

Amb la importència que dona veure com un caminant s'atura

en el seu viatge, recorde aquesta cançó que cantava de menuda

a l'escola. Sempre m'ha encantat i hui és un bon dia per a recordarla.

El meu avi tenia un cucut de paret
que tocava les hores molt bé.
A les tres, a les quatre, a les cinc i a les sis,
i les mitjes tocava també.
Però un dia el cucut de tan vell es va trencar
i el meu avi no el va poder arreglar.
Per molts anys cucut vell, cucut vell el va cuidar,
però un dia el cucut es va aturar.

Ens veiem a l'illa!

Dolces nits de somnis curts

He pensat que o deixe de pensar o m'explotarà el cap.

I ara, què?

Plou, és aborrit.

Harry Potter està arribant al final de l'aventura.

El mal d'esquena disminueix.

Vertigo de Hitchcock m'espera.

L'odi cap al nadal augmenta.

S'acaben els dies.

Scrooge ha devorat un pa i els meus cacaus.

Indiferencia davant el món.

I ara, què?

recorda oblidar

Abans dormía abraçada a un peluix.

Vaig pensar:

"Per a que seguir aferrada al passat?"

I ara, sols em protegeixen durant les fredes nits

el nordic i els llençols.

Prometeu ha tornat el foc

En la oscuritat hi ha una llum en la casa de Frankenstein. Els meus ulls no la poden veure. Serà que m'he encegat? O serà que aquesta nit Prometeu ha tornat el foc a Zeus? Segurament serà que algún manasses ha reobert la caixa de Pandora i l'esperança s'ha esfumat. El meu Tyler Durden es passeja per ahí com si res. Ningú el para. Fa de les seues sense miraments. Pensant-ho be, des de quan tinc un Tyler Durden? Bé, el protagonista no s'en adona de la seua doble personalitat fins al final de la pel·lícula, però a mi m'agradaria descobrir-ho abans... per poder canviar i eixes coses.

L'elèctrica ha tallat la llum a la casa de la creació, per no pagar les factures però, quines factures, si Frankenstein utilitza ciris?

Solidaritat amb el poble saharauí

Ara més que mai, solidaritat amb el poble saharauí.
Per l'autodeterminació del Sàhara i per a condemnar el que està passant últimament a l'Aaiún, tots a la manifestació en Madrit el dissabte 13 de novembre.
El 6 de novembre es compliren 35 anys que l'exèrcit marroquí ocupa el Sàhara Occidental.

Per la dignitat, la igualtat i la llibertat de les persones

Sàhara Lliure!!

Projecció Semifinalistes Inquiet 2010

El pròxim dijous 18 de novembre es projectaràn a València els curts semifinalistes de L'inquiet, a corre-cuita 2010.

'Tard o d'hora' ha estat a l'altura i allà que anem tots!

DIJOUS, 18 DE NOVEMBRE, A LES 7:30h EN LA SALA SGAE DE VALÈNCIA. Després concert dels amics de les arts!!

Espere vorevos a tots allí, però per a qui no puga vindre, em compromet a ensenyar-li el curt personalment. De mi puño y letra. xD

L'olimp es queda sense deesa per uns dies

Com tots sabeu, i si no us eu enterat per mi es que ens hem vist poc ultimament, la deesa Streisand ha abandonat per un temps la ambrosía i ha baixat del l'Olimp per viatjar a Madrit. Es preguntareu que faig jo actualitzant el blog en compte d'estar perseguint-la... jo també m'ho pregunte des de que sé que Barbra està en Espanya. Gràcies a la premsa, (notese mi tono sarcástico) m'he enterat massa tard i el matrimoni Brolin-Streisand-Samantha- (xD) ha abandonat Spain, després de passejar-se per Toledo, on Babs buscava alguna informació sobre els seus origens jueus.

Cawen la leche!

Informació:

- S'han allojtat a l'hotel Ritz ( que volieu, que dormiren en la pensión Loli, o que? jajaja )

-Com sempre, viatjaven amb Sammy ( Samantha), la perreta de la Babs i la seua cuidaora (sí, la gosa te una cuidaora personal... a la que també vaig veure a San Sebastián)

-Han anat al Prado, al Thyssen, al Palau Real...

I res, espere que lo pròxim que visiten siga València, perquè vamosss la Babs me te marejaeta... que si San Sebastián, que si Barcelona, que si Madrit.... ja està bé! a València cullons!

No tinc títol per a questa entrada :)

PD (pre dada): Jo tenía una idea de com anava a ser aquesta entrada, i l'he començada, però després la cosa s'ha anat embolicant i no se jo... coses que volia dir, no les he dit i coses que no tenia pensades dir, ahñi están... agarreu-ho com pugau. " Aspallet i en bona lletra" hahah

Res emocionant m'ha passat ultimament. Res que valga la pena contar. Ni fu, ni fa. O, tal vegada si?
No porte una vida de viatges, soparots, festes... No tinc un cotxe propi, ni una casa al meu nom, ni treballe... Ni soc una 'lumbreras' en els estudis, ni crec que puga dir que algo se'm done bé, com per a diferenciar-me dels demés... Hui per hui encara no toque cap instrument, ni tinc un gos, ni m'ha tocat el gordo... Per això pense que res emocionant m'ha passat ultimament. Bé, res que valga la pena contar i que tinga un mínim d'interés. L'únic que puc contar interessant és que hem acabat de fer un curt en 15 dies; que demà celebrem un aniversari i Halloween, que hui hem anat de sopar a Llíria a casa d'un amic, que anit vàrem estar veient Glee i xarrant fins les 3 del matí...
Podrieu pensar que aquestes coses son simples, sense cap importància. Pensem que el temps que passem amb els amics és com per obligació, perque tenim uns amics i els hem de mantindre, però que passa quan tot això supera els límits i l'amistat es converteix en molt més que simplement passar l'estona junts?
L'altre dia, anant en cotxe, una amiga i jo no teniem cap tema de conversa. Anàvem les dos en silenci. Extrany, veritat? Potser, però no eren necessaries les paraules. L'amistat i el temps que hem compartit fan que eixos silencis, que en altres ocasions son incòmodes, siguen una part important de les relacions.
Res emocionant m'ha passat ultimament... mentida! No seré la millor persona del món, ni tindré els amics més perfectes, però em senc afortunada de tindre'ls (encara que no tinga un gos, ni un cotxe...) i cada minut, segon, hora que passe amb ells és merescut de ser recordat i perquè no, contat!

Quan les paraules sobren, sempre podem estar en silenci.

Una series de catastroficas desdichas

Per fi hem acabat el rodatge!!! weeeeeee
Després de varios contratemps i putaes, perque vamos... Tota la culpa la te la lluna en tauro.
Dijous per la nit, mentre estem rodant uns plànols en un cotxe, deixem una bossa de material de so al costat d'un contenidor del fem. Mentre estem gravant, sentim una veu:
- La motxilla de Juanma!!!
I en això que mirem on l'havíem deixada i estava el camió de la basura acabant de buidar el fem d'un contenedor. Preguntem als homes i ens començen a cridar, que ixe no era lloc de deixar les coses... i ràpidament desaparegueren, sense practicament poder buscar una solució junts.
DESASTRE! Calia averiguar ràpidament que hi havia dins la bossa. Afortunadament sols uns cables, i unes instruccions. Cal dir, que Juanma, és un professor que ens ha deixat material personal d'ell amb tota la confiança del món. Que redesgraciats que som!!

I per a més casualitats de la vida, Andrés (l'astròleg) ens informa a mí i a Vicent, que la lluna estaría en tauro el divendres ( osiga hui)... Vicent i jo som tauro, cabuts, maniatics, detallistes... DESASTRE TOTAL! A Vicent se li ha mort el portàtil Mac, i este matí el mòvil no li s'engegava!
Hem carregat el cotxe de maletes i de trastos per a anar-nos'en cap a Picassent, al arrancar, i baixar un bordillo amb 4 tios al cotxe, els baixos de darrere m'han tocat contra el pis... no e volgut mirar que li ha pssat al cotxe... (preferisc no fer-ho) i a mes a mes se m'ha trencat una foto ( important): LLUNA EN TAURO, hem repetit tots durant tot el dia.

Abans de pujar al cotxe ens toca la del metro de València i ens diu que abans de autoritzar-nos la jefa vol que li enviem el guió per tal de comprovar que no perjudiquem la imattge del metro... flipant, osiga li enviem la solicitud de permís la setmana pasada, ens envia un esborrany de la llicència per a poder gravar i el mateix dia que em de gravar-ho tot, ens telefona amb això... va per favor!!
Al final ens ha retelefonat confirmant que podíem gravar.... menos mal.

Ens hem alçat a les 10, ens hem posat apunt, fet els entrepans per a tot el día, hem ixit cap a Picassent, però abans em pujat al pis a deixar totes les maletes que havíem pujat al cotxe, per tal de mantindre els meus baixos del cotxe...

El dia en Picassent perfecte, excepte que una de les actrius s'ha possat malíssima, però s'ha recuperat després d'un hibuprofeno i una migdiada al cotxe. LLUNA EN TAURO.

Cap a València a les 6 i pico 7... ATASCO EN LA NACIONAL, flipant, pa morir-se!
Sopar corrents després de moments de confusió i de pèrdua a l'hora d'aparcar cotxes...
Per fi al metro, (22.00h) en una hora hem rodat una barbaritat de plànols, entre canvis de tarjetes de memòria i la gent que ens mirava flipats....

...i ja a casa, amb tot el curt rodat i "exhaustos y fracasados" ( que diu mon pare).

Sols queda montar.... `Pròximament a les millors sales xD Me'n vaig a dormirrrr!! (ah i demà dinar amb Amado)

LLUNA EN TAURO!

FELIX DIES NATALIS HAÏSSA

Hey Jude, hui fa 19 anys que vas arribar al món, i segur que ho feres amb un cd dels Beatles baix d'un braç i amb un llibre baix de l'altre.

MOLTES FELICITATS!!!

Jo me'n vaig als camps de maduixes, vens amb mi??

Let me take you down
'cos I'm going to Strawberry Fields
Nothing is real
And nothing to get hungabout
Strawberry Fields forever
Living is easy with eyes closed
Misunderstanding all you see
It's getting hard to be someone
But it all works out
It doesn't matter much to me
Let me take you down
'cos I'm going to Strawberry Fields
Nothing is real
And nothing to get hungabout
Strawberry Fields forever
No one I think is in my tree
I mean it must be high or low
That is you can't you know tune in
But it's all right
That is I think it's not too bad
Let me take you down
'cos I'm going to Strawberry Fields
Nothing is real
And nothing to get hungabout
Strawberry Fields forever
Always, no sometimes, I think it's me
But you know I know when it's a dream
I think I know I mean a "Yes"
But it's all wrong
That is I think I disagree
Let me take you down
'cos I'm going to Strawberry Fields
Nothing is real
And nothing to get hungabout
Strawberry Fields forever

Pròxim destí... Inqiuet 2010

Un grupet d'amics em decidit participar en el INQUIET 2010, un festival de cinema en valencià.

Tenim fins al dia 29 per a entregar un curt de màxim 15 minuts, i que porte com a lema : Pròxim destí...

La setmana passada asistirem a Picassent on s'entregàven les bases del concurs i on ens digueren quin anava a ser el tema per a enguany. I res, ens posàrem mans a l'obra per crear el meravellós guió que ens ha quedat.

Ens esperen uns dies de poc descans i relax, però estem tots molt motivats i il.lusionats per tirar el projecte endavant.

Hui em gravat alguna escena. Brutal!

Demà a rodar en Picassent, per la nit. Que freeeeeet!!!

En aquest link està la pàgina de l'inquiet. Hi ha un video de la presentació del lema en el que ixim nosaltres. weeee

http://www.inquiet.org/

Les persones felices no tenen memòria

Per a que la teua vida funcione, asegura't de cagar-la tantes vegades com pugues.

Simplement, fer les coses del revés. Les teues esperançes i il.lusions en un moment tirades per terra, mai millor dit. hahaha. Em ric per no plorar.

És molt senzill: Agafa les oportunitats que t'ofereix la vida i, tira-les al fem, ignorales, com si eixes oportunitats pasàren cada dia per davant la teua porta. ( Sí, em pose catastròfica)

Des de fa uns anys cap ací, el meu món està girat al revés. No se que em passa, no sóc la persona que pensava que sería. La meua vida s'ha quedat estancada, com l'aigua, que ni avança ni va enrere, fins que es podreix. M'estic ofegant en un camí que no avança, i que no em deixa avançar.

Aquesta és simplement una reflexió de les de sempre. Hui tenía la necessitat de escriure-la. He sentit una opressió al pit, un nerviosisme que mai havia tingut abans. Ha sigut com un punt i final, com dir, ja s'ha acabat, ja l'has cagat, oblidat'en. Em delate. Acava sent el mateix de sempre. El que plena les pàgines d'aquest blog des de fa temps son sempre els mateixos sentiments. Majoritàriament el p--o. amor, la tristesa, la soledat, la impotència, la frustració, però sobretot ell, sempre ell. El pitjor del cas, es que no puc plorar. No puc plorar perquè no em serveix de res, però faça el que faça no em serveix de res. Sempre acave ferida o amb més merda al coll.

Sempre estant per a tots. A disposició. 24 hores al dia. I després, palos al llom. Sempre la última, i sempre sent la mala.

Crec que ja me'n estic anant per les rames, però esque aquesta entrada, va dedicada a la ràbia, a la impotència que tinc dins i que no puc expresar en cap altre lloc millor que ací. On la gent pot compartir aquests sentiments. Eixos que tots hem tingut alguna vegada i que fan que els humans ens identifiquem els uns amb els altres. Encara que he estat dubtant si publicar aquesta entrada, m'ho he pensat i he decidit que sí, que aquestes paraules son qui jo sóc. Ací estic jo. No m'oculte. perquè fer-ho més?

Concluisc aquesta entrada amb un aforimse de Joan Fuster, amb el qual en aquesta etapa dels meus sentiments, m'identifique: "Les persones felices no tenen memòria. " Jo sí que en tinc i, massa.

El encargado de limpieza

Pepe, el encargado de limpieza, esta noche se ha encontrado con Juan, vicepresidente de la empresa. Este se ha quedado a trabajar hasta tarde, tanto que ha llegado el turno de la limpieza y él todavía sigue tecleando frente al ordenador. Ensimismado frente a sus documentos, facturas y demás ventanas que tiene abiertas en la pantalla, no se ha percatado de la presencia del hombre que está tirando a la basura todas las latas de refrescos, envoltorios de comida y demás papeles que hay tirados en el suelo despreocupadamente.

Pepe no es que sea muy silencioso, ya que intenta llamar la atención de su jefe, que es un guarro. Después de recoger el suelo, procede a limpiar los estantes, llenos de figuritas inservibles- al parecer de Pepe- que le regala la gente cuando va de viaje a algún sitio, o que le regalan clientes y proveedores… Juan quiere que estas figuras estén impolutas y, ordenadas en el mismo orden con que se las van regalando: estante superior derecho, luego izquierdo y en el mismo sentido en los estantes inferiores, siempre de derecha a izquierda. ¡Ah! y que no se rompa ninguna… puede ser una catástrofe.
Mientras limpia cada una de las figuras y las deja en el orden establecido, Pepe no deja de toser- como diciendo “malditos objetos inservibles, que lo único que hacen es criar polvo”-. Pero Juan sigue a lo suyo, como si en la habitación no hubiese nadie más. Sólo sus líos de papelorios y él.

Pepe termina de limpiar el despacho, y cierra la puerta de un portazo. En ese momento Juan baja de las nubes y se percata de que alguien ha salido de su despacho. Se levanta corriendo y ve que es el hombre de la limpieza y se dirige hacia él. Le toca el hombro y Pepe, que ha escuchado los pasos tras de sí, se gira, y a punto está de ponerse a cantarle las cuarenta a su jefe. Pero en el momento que se gira, ve que Juan sujeta algo en la mano, y que ésta va en su dirección. Ese algo tiene forma de caja y está envuelto en papel de regalo.

Juan le pide disculpas a Pepe, por tener siempre la oficina tan sucia y de ser tan escrupuloso en el limpiado y ordenado de sus figuritas. Le entrega la caja. Pepe no sabe cómo reaccionar, no esperaba tal consideración de su jefe. Por primera vez, ve un brillo de humildad en el rostro del hombre que siempre lo ha ignorado, relegándolo a la categoría de figurita de estantería.

Antes de que Pepe pueda decir nada, Juan se disculpa por tener que volver al trabajo, le da un apretón de manos, le dibuja una amable sonrisa cansada en su rostro y vuelve a abrir la puerta por la que ha salido.

Juan mira el paquete que tiene en las manos. Decide abrirlo. Sus ojos se abren como los de un lémur, y abre su boca sorprendido. No puede creer lo que el gilipollas de su jefe le acaba de regalar. Se quita la bata azul de limpieza, la tira contra la pared con todas sus fuerzas, sale de las oficinas, da un portazo y se larga.

En su despacho, Juan no puede parar de reírse. De derecha a izquierda, hay un hueco en la estantería de las figuritas.

Exercici per a Gúió. AMB. 2ºCAU.

No quiero perderme nada

Recentment he descobert que I don't wanna miss a thing lletra escrita per Diane Warren per a la película Armageddon, podría estar inspirada en una entrevista de Barbra Streisand i James Brolin per al programa de Barbara Walters.

En aquesta entrevista ( Babs i James sentats en un sofà), Barbra explica açò:

"Él me dijo: No quiero dormirme.

y yo le pregunté: Por qué no?.

y él dijo: porque te extraño."

Segons he llegit, Diane Warren, es va inspirar en aquesta entrevista per a compondre la cançò que rellançà de nou al grup Aerosmith a les primeres posicions de ventes, ja que eren temps de vaques flaques per al grup.

En aquest enllaç està l'entrevista. http://il.youtube.com/watch?v=kPxZGC3dJxw&feature=related

M'encanta que Barbra Streisand haja inspirat una de les millors balades de la història de la música, i mirant l'entrevista te'n adones de que la lletra de la cançò està escrita per a la parella Streisand-Brolin. Només cal mirar com li brillen els ulls a la diva de la música quan està sentada al costat del seu estimat. Quina enveja!!

Ací deixe la cançò directament traduida:

I don't wanna miss a thing- No quiero perderme nada

Podría permanecer despierto solo para oirte respirar
verte sonreir cuando estas durmiendo
cuando estas lejos soñando
podría pasar mi vida en esta dulce rendición
podría permanecer perdido en este momento para siempre
cada momento que paso contigo en un momento que aprecio

no quiero cerrar los ojos
no quiero quedarme dormido
porque te echaría de menos nena
y no quiero perderme nada
porque incluso cuando sueño contigo
ni incluso el sueño más dulce me valdría
todavía te echaria de menos
y no quiero perderme nada

tumbado a tu lado
sintiendo latir tu corazón
me pregunto en que sueñas
preguntandome si soy yo al que estas viendo
entonces te beso los ojos
y doy gracias a Dios de que estemos juntos
solo quiero estar contigo en este momento para siempre
para siempre jamás

no quiero cerrar los ojos
no quiero quedarme dormido
porque te echaría de menos nena
y no quiero perderme nada
porque incluso cuando sueño contigo
ni incluso el sueño más dulce me valdría
todavía te echaria de menos
y no quiero perderme nada

no quiero perderme una sonrisa
no quiero perderme un beso
solo quiero estar contigo
aqui contigo como ahora
solo quiero abrazarte fuerte
sentir tu corazón tan cerca del mío
y solo estar aqui en este momento para todo el resto del tiempo
nena, nena

no quiero cerrar los ojos
no quiero quedarme dormido
porque te echaría de menos nena
y no quiero perderme nada
porque incluso cuando sueño contigo
ni incluso el sueño más dulce me valdría
todavía te echaria de menos
y no quiero perderme nada

Coses més rares mos han de pasar!

Tot va començar el 12 de maig de 1991. Allí estàveu tots, mirant-me, somrients, feliços. Tu em miraves amb complicitat. M'agafares al braç i les nostres mirades conectaren.
Des d'aquell dia, has cuidat de mí, m'has edaucat, m'has defés davant les discussions d'amigues, em discutit, no per altra persona jo em sabia les cançons de Jarabe de Palo, em deixaves pujar davant en el cotxe, quan la meua mare no em deixava, em feies còmplice de les teues escapades amb les amigues, em portàves a pendre café, be, jo una coca.cola, dormies amb mi, amb dos coixins i l'os de peluix en ple estiu perquè jo tenia por, em deixaves que et furtara els trajes de les Barbies i les caniques del teu germà, em portaves a la platja encara que estiguessim enfadades...
Podría contar mil coses més. I anyore eixos temps, recordant que eren temps millors per a les dos. Coses més rares mos han de pasar. Ànim!

Por mi que no haya sido

 M'ha costat la vida decidir canviar-li un poc
l'estil al blog, perquè m'encantava com estava,
però com anava un poc en decadència,
 m'ha vingut al cap una gran frase que he sentit fa poc
 " renovar-se o morir".
Axí que, ací està. I per a inagurar la nova imatge,
una cançó que vaig escoltar l'altre dia per casualitat i que m'arriba al cor.
De segur que algú haurà sentit alguna vegada o està sentint el que
 diu aquesta lletra.

POR MI QUE NO HAYA SIDO



Cuatro días para odiarte y olvidarte de una vez,
cuando quiero recordarte acumulo todo mi arte
y te vuelco en un papel.
Y te cuento tantas cosas que no te llegué a decir
porque en un papel soy todo: mi desastre, mi tesoro;
bueno y malo para ti.
Mi victoria y mi fracaso, mi disfraz para decir
que quizás estuve a un paso de morir entre tus brazos
y al final no ha sido así.
Y si me quiero escapar me invento otro lugar
para volver contigo;
y si amanece otra vez y nada sale bien, por mi que no haya sido.
Mi papel es tu enemigo
porque dice lo que callo, y yo a ti nunca te digo
Mi refugio y mi paisaje donde nadie puede entrar;
el quijote donde encierro la locura de los sueños
que me piden realidad.
Y me invento y me divido y por no volver atrás,
y me encuentro con un niño que me dice al oído
q nunca me dejara.Mi victoria y mi fracaso, mi disfraz para decir
que quizás estuve a un paso de morir entre tus brazos
y al final no ha sido así.
Y si me quiero escapar me invento otro lugar
para volver contigo;
y si amanece otra vez y nada sale bien, por mi que no haya sido.
Mi papel es tu enemigo
porque dice lo que callo, y yo a ti nunca te digo.
Mi victoria y mi fracaso, mi disfraz para decir
que quizás estuve a un paso de morir entre tus brazos
y al final no ha sido así.
Y si me quiero escapar me invento otro lugar
para volver contigo;
y si amanece otra vez y nada sale bien, por mi que no haya sido.
Mi papel es tu enemigo
porque dice lo que callo, y yo a ti nunca te digo.
Mi papel es tu enemigo
porque dice lo que callo, y yo a ti nunca te digo.

http://www.youtube.com/watch?v=qR94bRPoVkg

Maikel de la Riva i Dani Martin

Idea Profunda

Idea profunda: I

Imaginar la vida és molt sencill. Imaginar, com m'agrada aquesta paraula. Que utòpica que és i amb quina facilitat la utilitzem: "Imagina que em toca la lotería..." " Imagina que X cosa no haguera passat...". Imaginar es gratis. El problema rau en que malgastem part de les nostres energies imaginant, i no fem res per a que eixes fantasies i il·lusions cobren vida. Seiem davant de la TV, o d'un llibre a viure històries irreals, fantàstiques, en les quals vivim la història com si estiguessim en ella, i de les que ens enamorem, i donaríem el que fora per ser aquella pirata que creua els mars en busca d'aventures, o la Peyton d'una sèrie que després de moltes desgràcies a la seua vida, troba l'amor que tant anhelava. La causa d'açò és la por. Por a fracassar, por a que el que havíem imaginat no es faça realitat, por a que ens ferisquen.

El tema està en que si Imaginem i no actuem, la vida no canvia, la qual cosa fa que els vaixells es detinguen als nostres nassos i nosaltres no sapigam ni trobar el port. Com ja he dit, per por o per la preferència d'imaginar ( mentre em quede en casa ningú em ferirà ni em trencarà les il·lusions).

John Lennon, cantava IMAGINE. El cantant tenía una idea idíl·lica del món: imagina un món sense fronteres, on la gent vivira la seua vida en pau... Era un somiador, però com be diu ell, no era l'únic. Si tots unirem forçes, conseguiríem un món millor, i per fí deixaríem de IMAGINAR i ens posaríem a actuar.

Lennon deia, IMAGINA

Jo et dic, ACTÚA, deixa de ser el que no ets. Troba el port i agafa els vaixells.

COMO HEMOS SIDO

COMO HEMOS SIDO



El día que sepamos dónde vamos
ya habremos llegado.
¿ El día de los misterios llegará
o simplemente no habrá misterios?
Cada uno es lo que ha sido.
De qué sirve cuando mueras un cura te diga:
-"Estás perdonado" ?
Yo quiero morir agusto conmigo mismo,
con lo que haya sido.
Vivamos lo que tenemos, lo que creemos,
lo que somos.
Y si morimos, que durmamos, que soñemos,
o que seamos.
Mas que no nos arrepintamos de ser como hemos sido.
Que pensemos y a gusto nos vayamos
de haber estado, de haver vivido, de haber sido
y, si resucitamos, mejor para el obrero,
para el pobre, para el enfermo,
peor para el amo.

MANOLILLO CHINATO.
"AMOR, REBELDIA, LIBERTAD Y SANGRE"

Desconeguts

Alguna vegada has mirat una foto teua i has vist a un extrany al fons? Et fa pensar quants extranys tenen una foto de tu, de quants moments de la vida d'altres persones has format part. Si hem sigut part de la vida d'algú quan els seus somnis s'han fet realitat, o si estàvem allí quan els seus somnis moriren. Seguim intentant aparèixer allí, com si d'alguna forma estiguessem destinats a estar-hi, o potser la foto ens va pillar per sorpresa?. Tan sols pensa, podríes estar formant part de la vida d'una altra persona i ni tan sols saber-ho.

Dos amics em contàven que, casualment, passàren per davant d'una plaça on s'estava grabant un video de boda. Aquests amics, formarán part del moment més feliç d'unes persones anònimes. El matrimoni, tindrà a dos xics en un video que, quedaràn inmortalitzades en el temps. I tal vegada, algún dia aquest grup de persones es trobe en algún racó del món, i seràn completament desconeguts, els uns per als altres. Sense ser-ne concients de que , en un moment de la seua vida els seus camins es creuaren en el mateix lloc i a la mateixa hora.

He sigut testic del que estic escrivint. Però en la meua història les persones que un dia vàren coincidir en un país, es conegueren sis anys després en un altre país, i en unes circumstàncies totalment diferents.

Carlos, fou president infantil de la seua falla al 2004. La gent, com es normal, anava a visitar les falles a fer fotos... I quina casualitat, que aquell dia de paelles de l'any 2004 hi havia una família de francesos de visita en La Pobla Llarga. Sis anys després, ningú dels que estàvem en aquella casa podíem imaginar que trobaríem en un ordinador de França, una foto de Carlos, de l'any 2004 i del dia de les paelles.

La vida està plena fotos com aquesta: guardades en un calaix o en un ordinador, en cases anònimes, en altres països. I quan mires aquestes fotos i veus desconeguts al fons, recordes aquell meravellós moment en que et feren la foto i, t'ompli un somriure de saber que aquells desconeguts del fons que passaven per allí despistats, i als que el flash de la càmera va pillar desprevinguts, sense saber-ho, van passar a formar part de les nostres vides. I perquè no? Nosaltres a les d'ells.

Jo vull anar en un tren transiberià a Perpinyà

Jo vull anar en un tren transiberià, a Perpignan

Decidit, Yvan ens ha convidat a la seua casa de França ara que els seus pares estàn ací, i allà que anàrem.




El cotxe perdent l'aigua refrigeradora, atasco a lo Autopista del Sur, 12 hores de viatge, parada en Figueres i sense vore ni a la Monica ni el museu Dalí ( no coneguem la vergonya).

Per fi, jo al volant, entrada triunfal a Perpignan. 11 de la nit. " son 5 o 6 horetes" ens havien dit alguns.... nosaltres en tardarem 12 xD


Posada de pijama i conversió en la familia Alcantara. Si, si, Cuéntame en Perpignan. Estàvem tots: la Merche, Antonio, Herminia ( derrapaetes), Toni y Carlitos.


Planing de la setmana:

-Visitem el centre de la ciutat ( amb un geladet molt car inclós)











-Coneguem al tío de Andreu ( weno i a la tía, als fills, als nets....)


-Visitem Colliure, parada obligada a la tomba de Antonio Machado.











-Una nit anem a la platja de no se on. ( imagineu-se una platja)

-Sopar a casa dels familiars de Andreu ( que bo estava tot i que divertida, extranya i musical va ser la nit)










-Coneguem per primera vegada a la germana de Yvan, que molt amablement ens fa de guía per Carrcassone, i per un altre poble, molt bonic, on hi havia unes llibreries amb llibres antics ( molt màgic)




















-Visitem el que fou el camp de concentració de Rivesaltes














-Festeta

I res, a banda les rises que ens hem pegat, les discussions... ( foto de Carlos de l'any 2004 en el ordinador del tio de Andreu al que ningú coneixiem, llevat el plat de la taula, qui fa el dinar, vagos, qui puja de copiloto, calleu que vull dormir, drip drop, les ones del barranc que quasi ens inunden l'habitació del segon pis, Herminia derrapaetes que se taca les claçetes, jo me'n vull anar d'erasmus... si, aixo et falta pedre un altre any, equivocacions de nom: ton tio Amador, li diuen Amado xD, Yvan borraxet, la partida del trivial, la familia Alcantara, la porta de Narnia, els gnomos de Oz, el atasco, Andreu fent-se fotos en els gats i els guiris burlant-se d'ell... en fi, animalaes tot)


Moltes gràcies a Yvan per la paciència i a la seua familia, als familiars de Andreu per ser tan majos, a Antonio per les nits de passió (els veïns es queixaven, xq estavem tota la nit fent soroll: tosint, roncant, mocant-nos, en el nas tapat sense poder respirar, la gola seca que casi mos morim, vamos Antonio i Merche era un no parar en tota la nit) a Andreu per dormir llunt de mi ( ronca) i a Emilio per fer els macarrons xDD

Ah, i ja sabeu, l'any qe be, ROUTE 66

tradició o drets?

¿TADICIÓN O DERECHOS?

Hay en este país tradiciones que se siguen generación tras generación, que se inculcan a los hijos, nietos, sobrinos… Y que como tradición no se puede perder. A los que se les ha inculcado la tradición no la encuentran perjudicial, ni dañina, sino que luchan por ella y por mantenerla. Y a todo aquel que no le parece bien, es que no quiere a su país, porque lucha por eliminar sus tradiciones y costumbres.

Pero lo que no pueden entender los que han heredado esa tradición es que va en contra de unos derechos. No es que la gente luche por eliminar la tradición sin motivo alguno. Si hay motivos, señores. Los derechos. Los derechos de los animales.

Cuando una persona paga cierto dinero para ver como muere un animal, le esta quitando su derecho. Su derecho a vivir. Vivir es un derecho de todos, tanto de las personas como de los animales.

No solo matan al animal y ya esta, sino que antes de ser asesinado, sufre una lenta y dolorosa agonía, que se prolonga mientras un asesino, al que llaman torero, lo va ridiculizando por toda la plaza, delante de mucha gente, que aplaude su acción, su gran hazaña.

Ha matado a un animal que esta indefenso. Haga lo que haga el animal va a morir.

Es la ignorancia de las personas de nuestro país. Son ellas las que anteponen la diversión a los derechos. Son ellas las que patrocinan los asesinatos.

Me pasó a mí, querido lector, que no hace mucho tiempo tuve una conversación con un amigo, al que voy a llamar Jose Maria, para no revelar su identidad, y ponerle un nombre como más de tradición ¿No?

Describiría yo a Jose Maria como un amante de los toros. Bueno amante no, porque le gusta que los maten, pero si amante de las buenas “faenas”, donde mueren muchos toros en un día, y el torero se lleva las dos orejas.

-¿Cómo puede ser que te guste ver morir a un animal?- le pregunté yo.

-Porque es una tradición española y hay que respetarla.

-Claro, lo que dice el Papa va a misa. También es tradición en un pueblo tirar del campanario a una cabra. Y a ti no te gusta.

-Ya pero no es lo mismo…Las corridas son una tradición española muy antigua y como tal hay que mantenerla. Y cuando pueda iré a ver una buena corrida.

-Entonces, vas a pagar para que maten a un animal.

-Si él pudiera haría lo mismo. ¿No ves como embiste?

- ¿Tu sabes porque embiste? Porque les están clavando banderillas con las puntas afiladas en la espalda. Tu como reaccionarias si te metieran cuchillos por la espalda? Además antes de salir a la plaza está encerrado en un sitio oscuro donde no ve nada, y eso provoca que cuando sale a la luz, embiste lo primero que ve.

Jose Maria pareció pensativo, pero yo quería más. Quería seguir diciéndole lo cruel que era su tan apreciada tradición, y por eso continué.

-¿Tu le harías lo mismo a tu perro?

-¡Pues no!

- Y cuando ves que han atropellado a un perro en una carretera, ¿no sientes lastima?

-¡Claro que sí! No soy de piedra.

-Entonces, ¿unos sí y otros no?

-No es lo mismo.

”No es lo mismo”. Tu que me estas leyendo, todos dicen que no es lo mismo ¿Qué diferencia hay entre que muera un perro o un toro?

Aunque sean animales tienen derechos, y sienten y padecen como nosotros. Tienen derecho a vivir, y no es justo que un animal tan hermoso sea asesinado cada día, por culpa de una tradición.

¿Ellos lo harían? No lo sabemos, tal vez si o tal vez no, pero mientras este en nuestras manos poder evitar que en nuestro país sigan muriendo animales injustamente, y que haya gente que pague por verlo, seguiremos luchando.

Y no termina en nuestro país, hay otros lugares donde también se practica la tauromaquia.

Además está la imagen que se da del país. En España toros, flamenco y paellas. Esto no es así., señores .Pero de eso ya hablaremos en otra ocasión, cuando la gente ya haya asimilado lo que os acabo de contar.

Aquesta redacció la vaig escriure en segon de batxiller, quen la professora de castellà ens va demanar que escribirem uns articles, imitant al gran Larra. Trobe que aquest és un bon moment per a que veja la llum.

Que no s'apague la llum

Un pas sempre alimenta el següent per tornar a començar. Ets al volant d'aquesta història si la memòria et permet arribar. Tornar a començar, es tot el que cal fer. Arribaràs i aniràs més enllà. Nosaltres som el que et cal, i es probable que no necessites res més. Que no s'apague la llum. Que peten els ploms il.luminant la nit amb l'esperança. Oblida el passat i no penses en el futur. Deixa que el demà començe ara.
Per al que necessites.

I ara, on anem?

No sé si ets tu o soc jo. t'he idealitzat des del dia que et vaig conèixer. he escoltat tot el que tu has escoltat. m'has mostrat un món que mai havia imaginat. m'has fet riure com ningú. compare amb tu a tota aquella persona que intenta tenir una relació amb mí. potser no ets el que jo imagine des de la distància. potser sols eres un producte de la meua fantasia. potser ni tan sols ets real. potser ni tan sols ens coneguem. potser tú veieres alguna cosa en mí que jo no vaig saber expressar-te . potser deuria de deixar de flipar en alguna cosa que ja tinc clar que mai serà. potser tu m'estimes, però no com jo voldria. potser, potser, potser... la vida és sempre un '' pot ser'' o un '' el que podría haver sigut i no es''.
Em patina el cap des que et vaig conèixer. caminem per dos camins diferents que no sé si mai es trobaràn. em patina el cap des que et vaig conèixer.

Avís per a navegants

Has vist que bé que he parlat, quin discurs tan ben travat.
Quins principis clars i ferms, dignes d’un home de seny.
Però, un avís per navegants:
Fes-me cas els dies senars, i els parells, fes com qui sent que la platja hi xiula el vent.

Sembles franca quan em dius, atractiu entre atractius, i que estimes en el fons les meves imperfeccions.
Però, jo que vinc de grumet, els dies parells et crec.
Que els senars, sota dels pins, tan sols cantes rodolins.

El blog

La responsabilitat d'escriure un blog és com la resposanbilitat de que et regalen un rellotge.

Quan entres a blogger i et registres com a esciptor d’un blog, tu mateix adquireixes la necessitat d’entrar cada día per veure si algú s’ha deixat caure per allí i ha llegit el que has escrit ; l’obligació d’escriure cada X temps ; l’obsessió per llegir altres blogs per veure si el que tu escrius pot ser mitjanament igual d’interessant. Assumixes la por a que ningú el llegeixi, a oblidar-te d’escriure-hi, a que te’l tanquen. Et suscrius a la marca blogspot i no tens la seguretat de que siga el millor lloc on expressar el que tens endins; tens la tendència de comparar el teu blog amb els altres blogs. No escriu’s tú el blog, el blog t’escriu a tú, tú t’oferixes a la xarxa del blog.

Salve Carlos! Ongi etorri a la xarxa blogera!

LITTLE FOCKERS

TRAILER DE " LITTLE FOCKERS" ( Pequeños Follen)

En la tercera part de "Los Padres de ella" pareix ser que en aquesta ocasió Barbra Streisand te un paper secundari: només apareix en tres escenes. :(

Dustin Hoffman no va voler participar en la pelicula per diferències amb Universal. Açò també fa que els avis dels nens ( besons ) no tinguen quasi protagonisme. A més la meua teoria es que Barbra Streisand no va voler complicar-se molt la vida i en un poc que ixira en el film va tindre prou, més que res per no estar en casa sense fer res... El meu presentiment em diu que serà l'ùtlima vegada que gaudim de la Babs en la gran pantalla... es lo que hay. Per mi, ojalà m'enganye, però ja ni te veu ni té ganes de ixir en públic. Les poques aparicions que fa, va sempre acompanyada de James i intenta passar desapercebuda, vestida en lo primer que ha pillat per casa. Comprensible. Tots ens fem vells, i ells més que ningú, están cansats d'anar sempre perfectes, impecables... La edat no perdona ningú, encara que sigues una super model, una estrella de cine o la deesa de la música...

En fi... 22 de desembre en cines Little Fockers. Anirém a vorela i en les escenes que isca la Babs, encara que no facen gracia ahí estaré jo per a riure exageradament. xDD

com diuen alguns: Visca la Babs!

THIS IS IT

Tal nit com hui de fa un any, estiguent en els amics reunits en mobles català, rebiem un SMS que deia que Michael Jackson havía mort. Al principi tots dubtarem de la notícia -no podía ser- i ens posarem a parlar d'ell: de la seua música,els balls, de les acusacions, de Neverland...

En arribar a casa i encendre la tele, la notícia es confirmava:

"El 'rey del pop' ha muerto. El cantante estadounidense Michael Jackson, de 50 años, sufrió un paro cardiaco en Los Ángeles (EEUU). El forense de la ciudad, Fred Corral, confirmó la muerte del mítico cantante."

Moment de shock! La notícia repetida mil vegades en els informatius, videos del moment en que l'ambulancia treia al cantant de la casa, l'ambulancia aribant a l'hospital, fans desconcertats...

El món es va detindre aquell 25 de juny, jo encara no havia nascut quan va morir Jhon Lennon, pero crec que l'ambient que es respirava era molt paregut. La música va sofrir la pitjor baixa del segle XXI. 365 dies sense un dels més grans de la música, que a tanta gent, amb les seues lletres, va fer feliç.

Hui estavem reunits i hem recordat aquella nit, en la que el silenci es va fer al món, amb pena i tristesa, perque ens haguera agradat anar a algún concert i perquè sempre et fa llàstima que se't morga un ídol.

Michael Jackson es va emportar un petit trosset del cor de milions de persones de tot el món:

Mor l'home naix el mite: Rei del Pop

El niño ya no está.

-Mírate, es magnífico. El niño ya no está.

En algún momento de estos treinta segundos te has convertido en adulto

"Se fue al País de Nunca Jamás, y puedes visitarla siempre que quieras, si tu mismo viajas allí."
-"¿Cómo?"
-"Creiendo que existe"

oh capitán, mi capitán

Oh Capitán, mi capitán!!

Oh Capitán, mi Capitán:
nuestro azaroso viaje ha terminado.
Al fin venció la nave y el premio fue ganado.
Ya el puerto se halla próximo,
ya se oye la campana
y ver se puede el pueblo que entre vítores,
con la mirada sigue la nao soberana.

Mas ¿no ves, corazón, oh corazón,
cómo los hilos rojos van rodando
sobre el puente en el cual mi Capitán
permanece extendido, helado y muerto?

Oh Capitán, mi Capitán:
levántate aguerrido y escucha cual te llaman
tropeles de campanas.
Por ti se izan banderas y los clarines claman.
Son para ti los ramos, las coronas, las cintas.

Por ti la multitud se arremolina,
por ti llora, por ti su alma llamea
y la mirada ansiosa, con verte, se recrea.

Oh Capitán, ¡mi Padre amado!
Voy mi brazo a poner sobre tu cuello.
Es sólo una ilusión que en este puente
te encuentres extendido, helado y muerto.

Mi padre no responde.
Sus labios no se mueven.
Está pálido, pálido. Casi sin pulso, inerte.
No puede ya animarle mi ansioso brazo fuerte.
Anclada está la nave: su ruta ha concluido.
Feliz entra en el puerto de vuelta de su viaje.
La nave ya ha vencido la furia del oleaje.
Oh playas, alegraos; sonad, claras campanas
en tanto que camino con paso triste, incierto,
por el puente do está mi Capitán
para siempre extendido, helado y muerto.

Walt Whitman

CARPE DIEM

No dejes que termine el día sin haber crecido un poco, sin haber sido feliz,
sin haber aumentado tus sueños.
No te dejes vencer por el desaliento.
No permitas que nadie te quite el derecho a expresarte, que es casi un deber.
No abandones las ansias de hacer de tu vida algo extraordinario.
No dejes de creer que las palabras y las poesías sí pueden cambiar el mundo.
Pase lo que pase nuestra esencia está intacta.

Somos seres llenos de pasión.
La vida es desierto y oasis.
Nos derriba, nos lastima, nos enseña,
nos convierte en protagonistas de nuestra propia historia.

Aunque el viento sople en contra, la poderosa obra continúa:
Tú puedes aportar una estrofa.
No dejes nunca de soñar,
porque en sueños es libre el hombre.
No caigas en el peor de los errores:
el silencio
La mayoría vive en un silencio espantoso.
No te resignes. Huye.
"Emito mis alaridos por los techos de este mundo", dice el poeta.
Valora la belleza de las cosas simples.
Se puede hacer bella poesía sobre pequeñas cosas,
pero no podemos remar en contra de nosotros mismos.
Eso transforma la vida en un infierno.
Disfruta del pánico que te provoca
tener la vida por delante.
Vívela intensamente, sin mediocridad.
Piensa que en ti está el futuro
y encara la tarea con orgullo y sin miedo.
Aprende de quienes puedan enseñarte.
Las experiencias de quienes nos precedieron,
de nuestros "poetas muertos",
te ayudan a caminar por la vida.

La sociedad de hoy somos nosotros, los "poetas vivos". No permitas que la vida te pase a ti sin que la vivas.

Walt Whitman