dilluns, 3 de maig de 2010

No és massa tard!

Cansat, cansat de fer-me mal,
de viure en un engany,
cansat de mi,
que no sé allibera’m,
fugir d´aquest desig
que se que no és per a mi però no puc evitar.

Cansat d´aquesta soledat,
d´haver-me enamorat
del pas del temps,
que fa caure en l´òblit
allò que va ser etern.
Cansat de veure-ho clar però no saber escapar.

No és massa tard per tot allò que és important
Estic tan cansat …però he de tornar a començar.

I quan s´aturarà aquest mal
que crema i crema tant?
Evaporat,
que no deixi record
d´aquells moments tan bons.
Cansat que d´aquells núvols només quedi fum.

No és massa tard per tot allò que és important
(per a mi, com ser feliç).
Estic tan cansat …però he de tornar a començar.

Només vull oblidar i trencar, no recordar mai
més per viure en pau.
Cansat d´haver callat, d´estar emprenyat, de
ser fugaç, de ser real…, per què
no puc existir així.
No puc, no és per a mi, tan humà, despullat,
que no puc existir, no vull pas fer-ho així.
Cansat d´haver somiat…

I quan podré somriure?
Quan tornaré a viure?
Quin va ser el pecat
per sentir aquest desig
que no té cap sentit,
per viure sense viure tanta soledat?

Lax n' Busto.

Es troben mamuts sencers després d'haver passat 10.000 anys congelats, ocults sota el terra i a més
es poden averiguar les causes de la seua mort, el que havien menjat...
Però, com congelar la nostra existència? com congelar tot el que em menjat, vist, sentit...? i, qui
ens trobarà d'ací 10.000 anys i contarà al món que vàrem existir, com ens dèiem, a qui estimàrem,
que sentirem...??

...Reflexionant...