dijous, 26 d’agost de 2010

Desconeguts

Alguna vegada has mirat una foto teua i has vist a un extrany al fons? Et fa pensar quants extranys tenen una foto de tu, de quants moments de la vida d'altres persones has format part. Si hem sigut part de la vida d'algú quan els seus somnis s'han fet realitat, o si estàvem allí quan els seus somnis moriren. Seguim intentant aparèixer allí, com si d'alguna forma estiguessem destinats a estar-hi, o potser la foto ens va pillar per sorpresa?. Tan sols pensa, podríes estar formant part de la vida d'una altra persona i ni tan sols saber-ho.

Dos amics em contàven que, casualment, passàren per davant d'una plaça on s'estava grabant un video de boda. Aquests amics, formarán part del moment més feliç d'unes persones anònimes. El matrimoni, tindrà a dos xics en un video que, quedaràn inmortalitzades en el temps. I tal vegada, algún dia aquest grup de persones es trobe en algún racó del món, i seràn completament desconeguts, els uns per als altres. Sense ser-ne concients de que , en un moment de la seua vida els seus camins es creuaren en el mateix lloc i a la mateixa hora.


He sigut testic del que estic escrivint. Però en la meua història les persones que un dia vàren coincidir en un país, es conegueren sis anys després en un altre país, i en unes circumstàncies totalment diferents.

Carlos, fou president infantil de la seua falla al 2004. La gent, com es normal, anava a visitar les falles a fer fotos... I quina casualitat, que aquell dia de paelles de l'any 2004 hi havia una família de francesos de visita en La Pobla Llarga. Sis anys després, ningú dels que estàvem en aquella casa podíem imaginar que trobaríem en un ordinador de França, una foto de Carlos, de l'any 2004 i del dia de les paelles.
La vida està plena fotos com aquesta: guardades en un calaix o en un ordinador, en cases anònimes, en altres països. I quan mires aquestes fotos i veus desconeguts al fons, recordes aquell meravellós moment en que et feren la foto i, t'ompli un somriure de saber que aquells desconeguts del fons que passaven per allí despistats, i als que el flash de la càmera va pillar desprevinguts, sense saber-ho, van passar a formar part de les nostres vides. I perquè no? Nosaltres a les d'ells.




4 comentaris:

Leno ha dit...

verdad verdadera. m'ha arribat el escrit i tens moltísima raó. En cuantísims moments les nostres vides queden inmortalitzades en records de les d'altres sense posiblement mai ser conscients? En el meu cas es com si fa 6 anys estiguerem predestinats d'alguna forma a acabar formant part de la seva vida... i casualitat del destí, així ha sigut.

Bessos!!!

Marisa Miralles ha dit...

Hola Arantxa,ya veo que lo has pasado genial en tu viaje a Francia.
La verdad es que somos testigos accidentales de las vidas de otras personas y otros lo son de las nuestras.
¡La de japoneses que deben tener mi careto occidental en sus álbumes de fotos!Y yo preocupada por si me ponéis en twiter o facebook.

Benjamin Pan ha dit...

Creía que de normal era el único loquillo que se planteaba estas cosas, pero mola saber que no es así, jaja.

No es extraño eso de que unos desconocidos formen parte de nuestro pasado a través de una simple foto? Y bueno, nosotros del suyo?

Jaja lo de carlos ha sido ya un poco fuerte eh...

Agur !

Anònim ha dit...

jude, t'estàs tornant molt Amélie amb aquestes reflexions... i jo protagonista de la foto ^^
m'ancanta!
quant de temps!