diumenge, 31 d’octubre del 2010

No tinc títol per a questa entrada :)

PD (pre dada): Jo tenía una idea de com anava a ser aquesta entrada, i l'he començada, però després la cosa s'ha anat embolicant i no se jo... coses que volia dir, no les he dit i coses que no tenia pensades dir, ahñi están... agarreu-ho com pugau. " Aspallet i en bona lletra" hahah

Res emocionant m'ha passat ultimament. Res que valga la pena contar. Ni fu, ni fa. O, tal vegada si?
No porte una vida de viatges, soparots, festes... No tinc un cotxe propi, ni una casa al meu nom, ni treballe... Ni soc una 'lumbreras' en els estudis, ni crec que puga dir que algo se'm done bé, com per a diferenciar-me dels demés... Hui per hui encara no toque cap instrument, ni tinc un gos, ni m'ha tocat el gordo... Per això pense que res emocionant m'ha passat ultimament. Bé, res que valga la pena contar i que tinga un mínim d'interés. L'únic que puc contar interessant és que hem acabat de fer un curt en 15 dies; que demà celebrem un aniversari i Halloween, que hui hem anat de sopar a Llíria a casa d'un amic, que anit vàrem estar veient Glee i xarrant fins les 3 del matí...
Podrieu pensar que aquestes coses son simples, sense cap importància. Pensem que el temps que passem amb els amics és com per obligació, perque tenim uns amics i els hem de mantindre, però que passa quan tot això supera els límits i l'amistat es converteix en molt més que simplement passar l'estona junts?
L'altre dia, anant en cotxe, una amiga i jo no teniem cap tema de conversa. Anàvem les dos en silenci. Extrany, veritat? Potser, però no eren necessaries les paraules. L'amistat i el temps que hem compartit fan que eixos silencis, que en altres ocasions son incòmodes, siguen una part important de les relacions.
Res emocionant m'ha passat ultimament... mentida! No seré la millor persona del món, ni tindré els amics més perfectes, però em senc afortunada de tindre'ls (encara que no tinga un gos, ni un cotxe...) i cada minut, segon, hora que passe amb ells és merescut de ser recordat i perquè no, contat!

Quan les paraules sobren, sempre podem estar en silenci.

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Una series de catastroficas desdichas

Per fi hem acabat el rodatge!!! weeeeeee
Després de varios contratemps i putaes, perque vamos... Tota la culpa la te la lluna en tauro.
Dijous per la nit, mentre estem rodant uns plànols en un cotxe, deixem una bossa de material de so al costat d'un contenidor del fem. Mentre estem gravant, sentim una veu:
- La motxilla de Juanma!!!
I en això que mirem on l'havíem deixada i estava el camió de la basura acabant de buidar el fem d'un contenedor. Preguntem als homes i ens començen a cridar, que ixe no era lloc de deixar les coses... i ràpidament desaparegueren, sense practicament poder buscar una solució junts.
DESASTRE! Calia averiguar ràpidament que hi havia dins la bossa. Afortunadament sols uns cables, i unes instruccions. Cal dir, que Juanma, és un professor que ens ha deixat material personal d'ell amb tota la confiança del món. Que redesgraciats que som!!

I per a més casualitats de la vida, Andrés (l'astròleg) ens informa a mí i a Vicent, que la lluna estaría en tauro el divendres ( osiga hui)... Vicent i jo som tauro, cabuts, maniatics, detallistes... DESASTRE TOTAL! A Vicent se li ha mort el portàtil Mac, i este matí el mòvil no li s'engegava!
Hem carregat el cotxe de maletes i de trastos per a anar-nos'en cap a Picassent, al arrancar, i baixar un bordillo amb 4 tios al cotxe, els baixos de darrere m'han tocat contra el pis... no e volgut mirar que li ha pssat al cotxe... (preferisc no fer-ho) i a mes a mes se m'ha trencat una foto ( important): LLUNA EN TAURO, hem repetit tots durant tot el dia.

Abans de pujar al cotxe ens toca la del metro de València i ens diu que abans de autoritzar-nos la jefa vol que li enviem el guió per tal de comprovar que no perjudiquem la imattge del metro... flipant, osiga li enviem la solicitud de permís la setmana pasada, ens envia un esborrany de la llicència per a poder gravar i el mateix dia que em de gravar-ho tot, ens telefona amb això... va per favor!!
Al final ens ha retelefonat confirmant que podíem gravar.... menos mal.

Ens hem alçat a les 10, ens hem posat apunt, fet els entrepans per a tot el día, hem ixit cap a Picassent, però abans em pujat al pis a deixar totes les maletes que havíem pujat al cotxe, per tal de mantindre els meus baixos del cotxe...

El dia en Picassent perfecte, excepte que una de les actrius s'ha possat malíssima, però s'ha recuperat després d'un hibuprofeno i una migdiada al cotxe. LLUNA EN TAURO.

Cap a València a les 6 i pico 7... ATASCO EN LA NACIONAL, flipant, pa morir-se!
Sopar corrents després de moments de confusió i de pèrdua a l'hora d'aparcar cotxes...
Per fi al metro, (22.00h) en una hora hem rodat una barbaritat de plànols, entre canvis de tarjetes de memòria i la gent que ens mirava flipats....

...i ja a casa, amb tot el curt rodat i "exhaustos y fracasados" ( que diu mon pare).

Sols queda montar.... `Pròximament a les millors sales xD Me'n vaig a dormirrrr!! (ah i demà dinar amb Amado)

LLUNA EN TAURO!

dimecres, 20 d’octubre del 2010

FELIX DIES NATALIS HAÏSSA

Hey Jude, hui fa 19 anys que vas arribar al món, i segur que ho feres amb un cd dels Beatles baix d'un braç i amb un llibre baix de l'altre.

MOLTES FELICITATS!!!

Jo me'n vaig als camps de maduixes, vens amb mi??



Let me take you down
'cos I'm going to Strawberry Fields
Nothing is real
And nothing to get hungabout
Strawberry Fields forever
Living is easy with eyes closed
Misunderstanding all you see
It's getting hard to be someone
But it all works out
It doesn't matter much to me
Let me take you down
'cos I'm going to Strawberry Fields
Nothing is real
And nothing to get hungabout
Strawberry Fields forever
No one I think is in my tree
I mean it must be high or low
That is you can't you know tune in
But it's all right
That is I think it's not too bad
Let me take you down
'cos I'm going to Strawberry Fields
Nothing is real
And nothing to get hungabout
Strawberry Fields forever
Always, no sometimes, I think it's me
But you know I know when it's a dream
I think I know I mean a "Yes"
But it's all wrong
That is I think I disagree
Let me take you down
'cos I'm going to Strawberry Fields
Nothing is real
And nothing to get hungabout
Strawberry Fields forever

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Pròxim destí... Inqiuet 2010


Un grupet d'amics em decidit participar en el INQUIET 2010, un festival de cinema en valencià.
Tenim fins al dia 29 per a entregar un curt de màxim 15 minuts, i que porte com a lema : Pròxim destí...
La setmana passada asistirem a Picassent on s'entregàven les bases del concurs i on ens digueren quin anava a ser el tema per a enguany. I res, ens posàrem mans a l'obra per crear el meravellós guió que ens ha quedat.
Ens esperen uns dies de poc descans i relax, però estem tots molt motivats i il.lusionats per tirar el projecte endavant.
Hui em gravat alguna escena. Brutal!
Demà a rodar en Picassent, per la nit. Que freeeeeet!!!
En aquest link està la pàgina de l'inquiet. Hi ha un video de la presentació del lema en el que ixim nosaltres. weeee

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Les persones felices no tenen memòria


Per a que la teua vida funcione, asegura't de cagar-la tantes vegades com pugues.
Simplement, fer les coses del revés. Les teues esperançes i il.lusions en un moment tirades per terra, mai millor dit. hahaha. Em ric per no plorar.
És molt senzill: Agafa les oportunitats que t'ofereix la vida i, tira-les al fem, ignorales, com si eixes oportunitats pasàren cada dia per davant la teua porta. ( Sí, em pose catastròfica)
Des de fa uns anys cap ací, el meu món està girat al revés. No se que em passa, no sóc la persona que pensava que sería. La meua vida s'ha quedat estancada, com l'aigua, que ni avança ni va enrere, fins que es podreix. M'estic ofegant en un camí que no avança, i que no em deixa avançar.
Aquesta és simplement una reflexió de les de sempre. Hui tenía la necessitat de escriure-la. He sentit una opressió al pit, un nerviosisme que mai havia tingut abans. Ha sigut com un punt i final, com dir, ja s'ha acabat, ja l'has cagat, oblidat'en. Em delate. Acava sent el mateix de sempre. El que plena les pàgines d'aquest blog des de fa temps son sempre els mateixos sentiments. Majoritàriament el p--o. amor, la tristesa, la soledat, la impotència, la frustració, però sobretot ell, sempre ell. El pitjor del cas, es que no puc plorar. No puc plorar perquè no em serveix de res, però faça el que faça no em serveix de res. Sempre acave ferida o amb més merda al coll.
Sempre estant per a tots. A disposició. 24 hores al dia. I després, palos al llom. Sempre la última, i sempre sent la mala.
Crec que ja me'n estic anant per les rames, però esque aquesta entrada, va dedicada a la ràbia, a la impotència que tinc dins i que no puc expresar en cap altre lloc millor que ací. On la gent pot compartir aquests sentiments. Eixos que tots hem tingut alguna vegada i que fan que els humans ens identifiquem els uns amb els altres. Encara que he estat dubtant si publicar aquesta entrada, m'ho he pensat i he decidit que sí, que aquestes paraules son qui jo sóc. Ací estic jo. No m'oculte. perquè fer-ho més?

Concluisc aquesta entrada amb un aforimse de Joan Fuster, amb el qual en aquesta etapa dels meus sentiments, m'identifique: "Les persones felices no tenen memòria. " Jo sí que en tinc i, massa.

dimarts, 5 d’octubre del 2010

El encargado de limpieza

Pepe, el encargado de limpieza, esta noche se ha encontrado con Juan, vicepresidente de la empresa. Este se ha quedado a trabajar hasta tarde, tanto que ha llegado el turno de la limpieza y él todavía sigue tecleando frente al ordenador. Ensimismado frente a sus documentos, facturas y demás ventanas que tiene abiertas en la pantalla, no se ha percatado de la presencia del hombre que está tirando a la basura todas las latas de refrescos, envoltorios de comida y demás papeles que hay tirados en el suelo despreocupadamente.

Pepe no es que sea muy silencioso, ya que intenta llamar la atención de su jefe, que es un guarro. Después de recoger el suelo, procede a limpiar los estantes, llenos de figuritas inservibles- al parecer de Pepe- que le regala la gente cuando va de viaje a algún sitio, o que le regalan clientes y proveedores… Juan quiere que estas figuras estén impolutas y, ordenadas en el mismo orden con que se las van regalando: estante superior derecho, luego izquierdo y en el mismo sentido en los estantes inferiores, siempre de derecha a izquierda. ¡Ah! y que no se rompa ninguna… puede ser una catástrofe.
Mientras limpia cada una de las figuras y las deja en el orden establecido, Pepe no deja de toser- como diciendo “malditos objetos inservibles, que lo único que hacen es criar polvo”-. Pero Juan sigue a lo suyo, como si en la habitación no hubiese nadie más. Sólo sus líos de papelorios y él.

Pepe termina de limpiar el despacho, y cierra la puerta de un portazo. En ese momento Juan baja de las nubes y se percata de que alguien ha salido de su despacho. Se levanta corriendo y ve que es el hombre de la limpieza y se dirige hacia él. Le toca el hombro y Pepe, que ha escuchado los pasos tras de sí, se gira, y a punto está de ponerse a cantarle las cuarenta a su jefe. Pero en el momento que se gira, ve que Juan sujeta algo en la mano, y que ésta va en su dirección. Ese algo tiene forma de caja y está envuelto en papel de regalo.

Juan le pide disculpas a Pepe, por tener siempre la oficina tan sucia y de ser tan escrupuloso en el limpiado y ordenado de sus figuritas. Le entrega la caja. Pepe no sabe cómo reaccionar, no esperaba tal consideración de su jefe. Por primera vez, ve un brillo de humildad en el rostro del hombre que siempre lo ha ignorado, relegándolo a la categoría de figurita de estantería.

Antes de que Pepe pueda decir nada, Juan se disculpa por tener que volver al trabajo, le da un apretón de manos, le dibuja una amable sonrisa cansada en su rostro y vuelve a abrir la puerta por la que ha salido.

Juan mira el paquete que tiene en las manos. Decide abrirlo. Sus ojos se abren como los de un lémur, y abre su boca sorprendido. No puede creer lo que el gilipollas de su jefe le acaba de regalar. Se quita la bata azul de limpieza, la tira contra la pared con todas sus fuerzas, sale de las oficinas, da un portazo y se larga.

En su despacho, Juan no puede parar de reírse. De derecha a izquierda, hay un hueco en la estantería de las figuritas.

Exercici per a Gúió. AMB. 2ºCAU.