dilluns, 11 d’octubre de 2010

Les persones felices no tenen memòria


Per a que la teua vida funcione, asegura't de cagar-la tantes vegades com pugues.
Simplement, fer les coses del revés. Les teues esperançes i il.lusions en un moment tirades per terra, mai millor dit. hahaha. Em ric per no plorar.
És molt senzill: Agafa les oportunitats que t'ofereix la vida i, tira-les al fem, ignorales, com si eixes oportunitats pasàren cada dia per davant la teua porta. ( Sí, em pose catastròfica)
Des de fa uns anys cap ací, el meu món està girat al revés. No se que em passa, no sóc la persona que pensava que sería. La meua vida s'ha quedat estancada, com l'aigua, que ni avança ni va enrere, fins que es podreix. M'estic ofegant en un camí que no avança, i que no em deixa avançar.
Aquesta és simplement una reflexió de les de sempre. Hui tenía la necessitat de escriure-la. He sentit una opressió al pit, un nerviosisme que mai havia tingut abans. Ha sigut com un punt i final, com dir, ja s'ha acabat, ja l'has cagat, oblidat'en. Em delate. Acava sent el mateix de sempre. El que plena les pàgines d'aquest blog des de fa temps son sempre els mateixos sentiments. Majoritàriament el p--o. amor, la tristesa, la soledat, la impotència, la frustració, però sobretot ell, sempre ell. El pitjor del cas, es que no puc plorar. No puc plorar perquè no em serveix de res, però faça el que faça no em serveix de res. Sempre acave ferida o amb més merda al coll.
Sempre estant per a tots. A disposició. 24 hores al dia. I després, palos al llom. Sempre la última, i sempre sent la mala.
Crec que ja me'n estic anant per les rames, però esque aquesta entrada, va dedicada a la ràbia, a la impotència que tinc dins i que no puc expresar en cap altre lloc millor que ací. On la gent pot compartir aquests sentiments. Eixos que tots hem tingut alguna vegada i que fan que els humans ens identifiquem els uns amb els altres. Encara que he estat dubtant si publicar aquesta entrada, m'ho he pensat i he decidit que sí, que aquestes paraules son qui jo sóc. Ací estic jo. No m'oculte. perquè fer-ho més?

Concluisc aquesta entrada amb un aforimse de Joan Fuster, amb el qual en aquesta etapa dels meus sentiments, m'identifique: "Les persones felices no tenen memòria. " Jo sí que en tinc i, massa.

1 comentari:

Irondile ha dit...

Lamente dirte que estás equivocada Arantxa... eixa aigua podrida de la que parles ja està predestinada a evaporarse sols per ser aigua, per ser àtoms que pronte canviaran de forma, pensa que per molt podrida que estiga l'aigua d'un riu a l'endemà eixa aigua s'evapora, puja als nuvols, cau en forma de plutja i inclús potser algún dia obris l'aixeta, la poses a un got i te la beus clara i cristal·lina, pura com mai, l'aigua sempre serà la que ens ha permés la vida, la que ens ha creat, i tart o prompte, a voltes molt tard, massa tard inclús, s'evaporarà...

eixos àtoms d'aigua canvi-aran... canvia aran...

Ara mateix m'identifique molt amb aquest text, després de tot, no som tant diferents els uns dels altres, som humans i hi han més coses que ens uneixen que coses que ens separen, encara que no vuiguem voreles tots som exactament iguals... tots som un 78% d'aigua al nostre cos, eixa aigua es tant teua com meua com de tots, per això la frase "YO SOY TU" i el que es millor o pitjor, el que ens fa no saber si riure o plorar... busquem el mateix... eixa paraula de cuatre lletres que ens lleva la fam i la son, ens dona i ens lleva la il·lusió de viure a parts iguals, sistole i diastole, bé i mal, orige i final, mort i vida, coneixement i fe...

la dolça contradicció de la vida, el trànsit continu, fluir, ha sigut, es i serà sempre aixina.

Per cert, la meua millor virtut es també el meu pitjor defecte, la memòria, en tinc massa, i a voltes dessitjaría no tindren tanta, es per a assustarse, encara recorde un día que tú ni recordarás perque eres molt xicoteta en el que jo i Gabriel et feiem burla, típic joc de xiquets cruel i ignorant, o algún dels dies que potser si que recordes en els que solíem jugar al parc algunes voltes gomar, tu i jo.

Supose que a més memòria més "contrari d'alegria", dit així ja que no puc dir altra paraula, no ara no, ara que he mirat per la finestra hui plou massa per a dirla.

Un abraç. Cuida't i alça't pronte perque sas que sempre hi haurà gent ahí a disposició 25 hores al día, almenys jo i la meua ultra-empatia.

http://www.youtube.com/watch?v=xZ4N3JqO_P0