dimarts, 12 de juliol de 2011

A la lluna de la Serra de Mariola

El vent i el so de la mar m'han xiuxiuejat unes paraules soltes, evocant un record que pensava amagat u oblidat. He regirat a la meua ment per comlpetar, sense èxit, les imatges soltes.

Reescric els meus passos: dies d'estiu en aquell poblet de la Serra de Mariola, amb els avis.
Obrint els calaixos no he trobat massa d'aquell temps a banda dels passejos pel monestir, les fonts d'aigua fresquíssima i un husky siberià blanc (gran, pelut i sempre amb la llengua fora pel calor), dels veïns i amics dels progenitors del meu pare i dels oncles.

De sobte m'han entrat unes ganes irrefrenables de visitar aquell poble, per veure que em conta el vent i, per si de cas, puc trobar l'espurna d'alguna cosa que, de segur, vaig deixar per alli oblidada entre jocs i infantesa, aquelles nits d'estiu.

Felicitat?, ignorància i, potser també, una mica d'hipocresia que sempre sabré ignorar però mai oblidar.