divendres, 16 de març de 2012

El signe dels temps

El sol entra en les cases
i les muntanyes s'obrin el cor.
Mentres les nostres vides passen
i no separen el riure del plor.
La gent està sola, trista i avorrida.
Pobra la gent, és el Signe dels Temps.
El món encara pega voltes
i no s'asusta de lo que som
quan les cançons ja no ens somouen
i ens fan vergonya les emocions.
La gent està sola, trista i avorrida.
Pobra la gent, és el Signe dels Temps
I si no estàs sol, estàs amb qui no vols.
Què pobres som, que sempre ho volem tot
La gent està sola, trista i avorrida.
Pobra la gent, és el Signe dels Temps.
La geografia, és el Signe dels Temps.
La publicitat, és el Signe dels Temps.
La soledat, és el Signe dels Temps.
La ignorància
La ingratitud
Plorar i no mamar, dormir i no follar
Enrecordar-te de lo que vols i oblidar-te de lo que tens
La por a l'amor, la por a les conseqüències de l'amor
La puta tecnologia, que mos separa i mos aliena
La extrema dreta, més extrema i més dreta que mai
La reducció de l'esquerra, algú ha vist l'esquerra?
La classe política, la pitjor classe de totes
Els putos borbons que follen com a conills
Però el pitjor de tot, què és lo pitjor de tot?
El càncer de la societat, la sida del segle XXI
Lo que agobia l'existència, lo que erosiona la dignitat
Lo que separa les parelles i engendra odi i aflicció
El puto mesenger
Jo no sé la gent quan ho entendrà:
que tots som immigrants.


Fa uns dies que m'he comprat un mòbil nou, d'estos moderns que son més grans que el primer Alcatel. Amb una pantalla de mirar i no tocar, que em fa llàstima i tot deixar-lo solt al bolso, per si es ratlla.
The cuestion is: Tindre aquest trasto nou m'ha recordat a la cançó de Senior i el Cor Brutal: El Signe dels Temps, en la que diu que el càncer de la societat és el puto mesenger.
Bé, crec que tal i com està el panorama de les noves tecnologies i xarxes socials, pensava que el nou càncer de la societat era el puto twitter. Et pots passar hores i hores piulant xorrades, llegint a altra gent o seguint les notícies que va escrivint Melderomer... Quan arriben les 12 de la nit és l'hora crítica: la gent comença a desvariar i les converses amb poc de trellat comencen a aflorar i, quan tornes a mirar el rellotge son les 3 de la matinada.
Les llargues hores front a la pantalla piulant, son les que em feien pensar que "el que agobia l'existència" era el xicotet l'estornell blau que et dona 140 caràcters per a expressar-te.
Però com dic, ho pensava, en passat. Ara he descobert que " la tecnologia que mos separa i mos aliena" no és el twitter sino el whatsapp. L'aplicació més cansina del món mundial. El primer dia de tindre el mòbil no parava de sonar, i jo, que encara no sabia molt be com funcionava em va agobiar l'existència. I això no és res: estar amb els amics i que tots estiguen cara la pantalla parlant per el whatsapp amb altres persones... es de ¿hola?

Enfi, aprendrem a conviure amb els signes dels temps i intentarem evitar que la tecnologia mos separe de les coses tan fascinants que ens te guardades el mon real .

La mida del sucre :)