Well, well, well, hui m'he despertat amb vint anys al cos. Físicament tot igual, ni una arruga més, ni un granet... això sí, la meua ment m'ha fet saber només despertar que ja no n'éren 19, sino 20.
Normalment no m'agrada el dia del meu aniversari, pero ahir va ser un dia genial. Totes les mostres d'afecte, de la gent que se'n va enrecordar de mi, les paraules d'amor sencilles i tendres, els regalets, les cartetes de la bústia, els amics... mai havia estat tant contenta per complir vint anys.
Merci a tots!! :)
Fa vint anys que tinc vint anys.
Vint anys i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
I encara em sento capaç
de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu
i encara puc creure en déus... ( els de l'Olimp, clar)
Vull cantar a les pedres, la terra, l'aigua,
el blat i el camí que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.
Vull alçar la veu,
per una tempesta,
per un raig de sol,
o pel rossinyol
que ha de cantar al vespre.
Fa vint anys que tinc vint anys.
Vint anys i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Fa vint anys que tinc vint anys.
i el cor, encara, s'embala,
per un moment d'estimar,
o en veure un infant plorar...
Vull cantar l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que et fa patir. Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tots sols
i sense cap amor van passant pel món.
Vull alçar la veu,
per cantar als homes
que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren.
Vull i vull i vull cantar
avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demà.
Fa vint anys que tinc vint anys.
Vint anys i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang...
