Aquell matí es va llevar més aviat de lo normal. Era diumenge i havia quedat. El cel estava gris, replet de núvols, encara que no hi plovia, ni anava a fer-ho durant tot el matí. Això sí, feia un fret que badava les pedres.
Quan va tornar a casa després de la cita, hi va veure una furgoneta d’alquiler per hores, dies i kilòmetres aparcada davant la casa del costat. El fret i aquella furgona parada davant del numero 27 varen fer que no pogués evitar recordar una image pareguda de febrer d’ara farà dos anys.
Sempre la mateixa casa i sempre les mateixes persones.
Fret, núvols, la furgona i el numero 27. Vesprada i dia de tristor. Més dies i més vesprades tristes i més dies, i més vesprades… D’allò farà ara dos anys. Imborrable.
Feia dos anys aquella furgona no era blanca d’alquiler, ojalà, era d’un color més oscur, d’eixe color tan trist que el fa diferent de tots els altres colors, tan oscur i tan trist…
Tot el que passà aquell dia, no fou solament una pèrdua, foren moltes. L’imàn més potent del món que es pugui imaginar, aquell dia es va trencar i ja no es va poder unir mai més. Es va trencar de tal forma que es van pedre les peces fonamentals que l’unien.
La imatge li produí calfreds. Va sortir del cotxe, va baixar i va mirar per ùltima volta aquella casa, tancant els ulls i intentant recordar-la per sempre, perquè la pròxima vegada que la veuría ja no sería la mateixa, ni les mateixes persones les que en ella viuríen.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
¿Quien habla de abandonar el blog?¿La que escribe una vez al año?Yo no abandono pero...laralaralara yo tengo que descansar(recuerda que estoy malita).Entre tus propósitos de año nuevo incluye estudiar mucho,actualizar el blog y por supuesto no olvidarte de mí.
:) que bonica eres!
Publica un comentari a l'entrada