Ens veiem a l'illa

El camí de la vida, de vegades curt, de vegades llarg.

No es que el camí s'acabe, som nosaltres els que ens aturem.

El nostre cos ja no dona per a més i es nega a continuar.

A ell no l'importa res: ni possesions, ni amor, ni amistat...

Tots els cossos son iguals: Revels i despreocupats.
Amb dada límit.

Realitzen el recorregut i quan ja no poden més s'arretiren.

Amb la importència que dona veure com un caminant s'atura

en el seu viatge, recorde aquesta cançó que cantava de menuda

a l'escola. Sempre m'ha encantat i hui és un bon dia per a recordarla.

El meu avi tenia un cucut de paret
que tocava les hores molt bé.
A les tres, a les quatre, a les cinc i a les sis,
i les mitjes tocava també.
Però un dia el cucut de tan vell es va trencar
i el meu avi no el va poder arreglar.
Per molts anys cucut vell, cucut vell el va cuidar,
però un dia el cucut es va aturar.

Ens veiem a l'illa!