El desconegut del metro de París

No volia tancar el 2011 sense parlar del desconegut del metro de París.

A principis d'any, després d'un llarg més d'examens i projecte de final de quadrimestre, els xiripitiflauticos (Bea, Vicent, Paula i jo) decidirem "relaxar-nos, celebrant el plaer indescriptible que és estar amb tu" París.
El metro de la ciutat de l'amor compta amb unes 16 linies i 380 estacions. Una bogeria! Al poc de temps t'ensenyes com funciona, bueno jo no, jo soc negà per a eixes coses. Vicent i Bea ens guiaven. El kit de la història son els bitllets, que son la meitat que els d'ací, i teniem mil paperets repartits per les butxaques, que al final ja no sabies quins havies utilitzat i quins no. Total, que l'últim dia, carregats de maletes i de trastos, ens dirigim a la parada de metro que teníem més prop de "casa" (véase antro, de 15 euros la nit). Problema: teníem pressa, els bitllets que acabàvem de comprar no anaven i a la finestra d'informació no hi havia ningú. Que podíem fer? No podíem passar perquè hi havia com unes portes infranquejables ^^. Estàvem desesperats, fèiem tard!! I ací és quan apareix el nostre Amélie. Aquest no buscava fotos baix d'un fotomatón,simplement aniria a la feina o alguna cosa així. Ens va veure la cara de desesperació i amb el seu bitllet va fer que 4 persones i les seues respectives maletes i trastos poguérem passar per la porta eixa rara i arribar a temps al nostre destí: casa.

Li donarem les gràcies amb un merci mal pronunciat i un somriure d'agraïment d'orella a orella. Ell va seguir i els quatre el vegerem perdre's entre la multitud de gent que circulava per els tres o quatre passadissos que s'entrecreuaven per davant de nosaltres.
El món està ple d'Amélies, quina sort haver-ne trobat un.

Aquesta és l'última entrada de l'any. Un 2011 carregadet, sobretot cap al final. I parlant de final, no sé quan serà la primera entrada del 2012. Potser no torne a escriure fins que no em retrobe a mi mateixa. Sí, m'he perdut.

Aquest bloc va començar amb molta il·lusió i força. El vaig obrir perquè tenia ganes de compartir tot allò que coneixia, pensava, sentia... poc a poc va anar adquirint una altra finalitat i es va convertir en un lloc on jo sabia per a qui escrivia i el perquè ho feia. Ara eixa finalitat ja no em pot nugar més, ni per tant aquestes pàgines. Ací he sigut jo al descobert, amb metàfores i sense elles, però solament jo.
Ara, he de deixar de banda eixe ego, reformular-me i replantejar-me. Açò no va a ser fàcil i per algun lloc hauré de començar. Sí, pel·lícules que em monte (de Hollywood).

Cuatro días para odiarte y olvidarte de una vez,
cuando quiero recordarte acumulo todo mi arte
y te vuelco en un papel.
Y te cuento tantas cosas que no te llegué a decir
porque en un papel soy todo: mi desastre, mi tesoro;
bueno y malo para ti.
Mi victoria y mi fracaso, mi disfraz para decir
que quizás estuve a un paso de morir entre tus brazos
y al final no ha sido así.
Y si me quiero escapar me invento otro lugar
para volver contigo;
y si amanece otra vez y nada sale bien, por mi que no haya sido.
Mi papel es tu enemigo
porque dice lo que callo, y yo a ti nunca te digo
Mi refugio y mi paisaje donde nadie puede entrar;
el quijote donde encierro la locura de los sueños
que me piden realidad.
Y me invento y me divido y por no volver atrás,
y me encuentro con un niño que me dice al oído
que  nunca me dejara.Mi victoria y mi fracaso, mi disfraz para decir
que quizás estuve a un paso de morir entre tus brazos
y al final no ha sido así.

Adéu 2011.