Se despidió
un frío día de febrero y yo
partida en dos
no supe reaccionar ante el dolor.
Hasta siempre compañero.
Obscura i trista aquella nit.
Fent memòria un any més.
dijous, 2 de febrer del 2012
divendres, 30 de desembre del 2011
El desconegut del metro de París
No volia tancar el 2011 sense parlar del desconegut del metro de París.
A principis d'any, després d'un llarg més d'examens i projecte de final de quadrimestre, els xiripitiflauticos (Bea, Vicent, Paula i jo) decidirem "relaxar-nos, celebrant el plaer indescriptible que és estar amb tu" París.
El metro de la ciutat de l'amor compta amb unes 16 linies i 380 estacions. Una bogeria! Al poc de temps t'ensenyes com funciona, bueno jo no, jo soc negà per a eixes coses. Vicent i Bea ens guiaven. El kit de la història son els bitllets, que son la meitat que els d'ací, i teniem mil paperets repartits per les butxaques, que al final ja no sabies quins havies utilitzat i quins no. Total, que l'últim dia, carregats de maletes i de trastos, ens dirigim a la parada de metro que teníem més prop de "casa" (véase antro, de 15 euros la nit). Problema: teníem pressa, els bitllets que acabàvem de comprar no anaven i a la finestra d'informació no hi havia ningú. Que podíem fer? No podíem passar perquè hi havia com unes portes infranquejables ^^. Estàvem desesperats, fèiem tard!! I ací és quan apareix el nostre Amélie. Aquest no buscava fotos baix d'un fotomatón,simplement aniria a la feina o alguna cosa així. Ens va veure la cara de desesperació i amb el seu bitllet va fer que 4 persones i les seues respectives maletes i trastos poguérem passar per la porta eixa rara i arribar a temps al nostre destí: casa.
El metro de la ciutat de l'amor compta amb unes 16 linies i 380 estacions. Una bogeria! Al poc de temps t'ensenyes com funciona, bueno jo no, jo soc negà per a eixes coses. Vicent i Bea ens guiaven. El kit de la història son els bitllets, que son la meitat que els d'ací, i teniem mil paperets repartits per les butxaques, que al final ja no sabies quins havies utilitzat i quins no. Total, que l'últim dia, carregats de maletes i de trastos, ens dirigim a la parada de metro que teníem més prop de "casa" (véase antro, de 15 euros la nit). Problema: teníem pressa, els bitllets que acabàvem de comprar no anaven i a la finestra d'informació no hi havia ningú. Que podíem fer? No podíem passar perquè hi havia com unes portes infranquejables ^^. Estàvem desesperats, fèiem tard!! I ací és quan apareix el nostre Amélie. Aquest no buscava fotos baix d'un fotomatón,simplement aniria a la feina o alguna cosa així. Ens va veure la cara de desesperació i amb el seu bitllet va fer que 4 persones i les seues respectives maletes i trastos poguérem passar per la porta eixa rara i arribar a temps al nostre destí: casa.
Li donarem les gràcies amb un merci mal pronunciat i un somriure d'agraïment d'orella a orella. Ell va seguir i els quatre el vegerem perdre's entre la multitud de gent que circulava per els tres o quatre passadissos que s'entrecreuaven per davant de nosaltres.
El món està ple d'Amélies, quina sort haver-ne trobat un.
El món està ple d'Amélies, quina sort haver-ne trobat un.
Aquesta és l'última entrada de l'any. Un 2011 carregadet, sobretot cap al final. I parlant de final, no sé quan serà la primera entrada del 2012. Potser no torne a escriure fins que no em retrobe a mi mateixa. Sí, m'he perdut.
Aquest bloc va començar amb molta il·lusió i força. El vaig obrir perquè tenia ganes de compartir tot allò que coneixia, pensava, sentia... poc a poc va anar adquirint una altra finalitat i es va convertir en un lloc on jo sabia per a qui escrivia i el perquè ho feia. Ara eixa finalitat ja no em pot nugar més, ni per tant aquestes pàgines. Ací he sigut jo al descobert, amb metàfores i sense elles, però solament jo.
Ara, he de deixar de banda eixe ego, reformular-me i replantejar-me. Açò no va a ser fàcil i per algun lloc hauré de començar. Sí, pel·lícules que em monte (de Hollywood).
Ara, he de deixar de banda eixe ego, reformular-me i replantejar-me. Açò no va a ser fàcil i per algun lloc hauré de començar. Sí, pel·lícules que em monte (de Hollywood).
Cuatro días para odiarte y olvidarte de una vez,
cuando quiero recordarte acumulo todo mi arte
y te vuelco en un papel.
Y te cuento tantas cosas que no te llegué a decir
porque en un papel soy todo: mi desastre, mi tesoro;
bueno y malo para ti.
Mi victoria y mi fracaso, mi disfraz para decir
que quizás estuve a un paso de morir entre tus brazos
y al final no ha sido así.
Y si me quiero escapar me invento otro lugar
para volver contigo;
y si amanece otra vez y nada sale bien, por mi que no haya sido.
Mi papel es tu enemigo
porque dice lo que callo, y yo a ti nunca te digo
Mi refugio y mi paisaje donde nadie puede entrar;
el quijote donde encierro la locura de los sueños
que me piden realidad.
Y me invento y me divido y por no volver atrás,
y me encuentro con un niño que me dice al oído
que nunca me dejara.Mi victoria y mi fracaso, mi disfraz para decir
que quizás estuve a un paso de morir entre tus brazos
y al final no ha sido así.
Adéu 2011.dimarts, 20 de desembre del 2011
Em quede a la dutxa
Hui em quede a la dutxa. Fora fa fred i el món em fa por.
ALIVE
Si has amado a alguien tanto como para que te duela, eres afortunado.
Lo sabrás cuando, con el pasar de los años, sigan surgiendo nuevas palabras, frases, canciones, etc. que te golpean con la certeza de que eso y no otra cosa es lo que te gustaría decirle. Precisamente eso. Y vuelves a la calle y al lugar y al momento justo en el que habría sido tan perfecto tener esas palabras, ese tren que arrollaría a cualquiera, la frase que nunca llega cuando debería sino mucho después, pobres nosotros los idiotas con esperanzas, con la palabra descolgándose de nuestro labio de abajo lenta y dolorosamente como sangre con saliva.
Después de muchos años, da igual.
Después de muchos, muchos, muchos años... Quién sabe.
Después de todo, seguimos vivos.
http://quieromorirmealasseisdelatarde.blogspot.com/2011/11/alive.html
ALIVE
Si has amado a alguien tanto como para que te duela, eres afortunado.
Lo sabrás cuando, con el pasar de los años, sigan surgiendo nuevas palabras, frases, canciones, etc. que te golpean con la certeza de que eso y no otra cosa es lo que te gustaría decirle. Precisamente eso. Y vuelves a la calle y al lugar y al momento justo en el que habría sido tan perfecto tener esas palabras, ese tren que arrollaría a cualquiera, la frase que nunca llega cuando debería sino mucho después, pobres nosotros los idiotas con esperanzas, con la palabra descolgándose de nuestro labio de abajo lenta y dolorosamente como sangre con saliva.
Después de muchos años, da igual.
Después de muchos, muchos, muchos años... Quién sabe.
Después de todo, seguimos vivos.
http://quieromorirmealasseisdelatarde.blogspot.com/2011/11/alive.html
dilluns, 12 de desembre del 2011
Eco, silenci i paciència
"Desearia poder cambiar algunas cosas sobre como he actuado últimamente estos meses. Creo que sólo estoy decepcionada de mí misma, le dije a Lucas que si amaba a su prometida entonces aprendería a estar bien con eso, porque queria que él fuera feliz. Pero lo que realmente quería era que él y yo fuéramos felices. Yo y él. Después, cuando él no se casó con ella... quiero decir... me siento fatal por ella, y por él ¿Sabes? Su corazón está roto ahora mismo y vengo aquí y me siento en silencio y escucho el eco de lo que solíamos ser. Y también deseo paciencia y gracia y la fuerza para permitirle ser feliz. Y sobretodo ruego por no hacer su vida peor debido a todo lo que le quiero. Es la parte que más me cuesta, dejarle ir, sabes? Y esta la parte de gracia, que realmente apesta"
dimecres, 30 de novembre del 2011
Poetes del món
Poetes com Bendetti, Machado, Granell, Estellés... estan bé, però què passa amb la resta de la gent?
Els poetes de carrer, amagats darrere del seu anonimat, escriuen en boli i paper, pensant que mai ningú els llegirà, i potser, això és el que els motiva. Una llibreta en un calaix, agafant pols durant anys, fins que algú fa el descobriment . La poesia de la seua vida.
Els poetes de carrer, amagats darrere del seu anonimat, escriuen en boli i paper, pensant que mai ningú els llegirà, i potser, això és el que els motiva. Una llibreta en un calaix, agafant pols durant anys, fins que algú fa el descobriment . La poesia de la seua vida.
Vull protegir-te i que em protegisques.
Cuidar-te, mimar-te, besar-te, estimar-te.
Estimar-nos.
Vull sentir-te respirar. Saber que estàs al meu costat.
Sentir-nos.
Estar amb tu, prop o lluny.Però amb tu.
Junts.
Cuidar-te, mimar-te, besar-te, estimar-te.
Estimar-nos.
Vull sentir-te respirar. Saber que estàs al meu costat.
Sentir-nos.
Estar amb tu, prop o lluny.Però amb tu.
Junts.
Immortals.
I descobrir que als calaixos de casa nostra hi ha autèntics poetes. Inclús en un mateix.
dimarts, 22 de novembre del 2011
dimecres, 9 de novembre del 2011
L'embriac
12. "El planeta següent estava habitat per un embriac. Aquesta visita fou molt curta, però el petit príncep en sortí trist.
-Què hi fas, aquí?-preguntà a l'embriac, que el petit príncep va trobar silenciosament instal·lat davant d'una col·lecció d'ampolles buides i una col·lecció d'ampolles plenes.
-Bec-respongué l'embriac amb to lúgubre.
-Per què beus?-preguntà el petit príncep.
-Per oblidar-respongué l'embriac.
-Per oblidar què?-preguntà el petit príncep.
-Per oblidar la meua vergonya-respongué l'embriac tot acotant el cap.
-Vergonya de què?-preguntà el petit príncep, que desitjava socórrer-lo.
-Vergonya de beure!- va dir l'embriac, i es tancà en el seu silenci.
El petit príncep se'n anà, perplex.
La gent gran són molt, però molt, estranys, es deia durant el viatge. "
El Petit Príncep. Antoine De Saint-Exupéry
El petit príncep se'n anà, perplex.
La gent gran són molt, però molt, estranys, es deia durant el viatge. "
El Petit Príncep. Antoine De Saint-Exupéry
dissabte, 5 de novembre del 2011
Boig per tu
Sé molt bé que des d'aquest bar
jo no puc arribar on ets tu,
però dins la meva copa veig
reflexada la teva llum, me la beuré;
servil i acabat, boig per tu.
diumenge, 30 d’octubre del 2011
Dijo Ovidio
Dijo el poeta Ovidio:
No bien me había quejado [a Cupido], cuando abrió él su aljaba inmediatamente y escogió una flecha destinada a mi perdición. Curvó vigorosamente el sinuoso arco sobre la rodilla y dijo: “Toma, poeta, argumento para tus versos”.
dimecres, 19 d’octubre del 2011
diumenge, 9 d’octubre del 2011
To los anys ix bona!
Com he trobat a faltar l'olor a fum de les paelles.
El carbonet traïdor que ens pintava la cara quan acabàvem de dinar.
La font plena d'ampolles d'aigua amb les que ens mullàvem la roba.
Les mares contradient-se en com havíem de fer la paella.
El tràfec de les cadires, taules i utensilis de cuinar.
Avui les mateixes amigues d'abans i les d'ara. Amb carbonet, caldero en flames i ampolles d'aigua.
Quin goig la sensació de tornar a tindre 12 anys!
divendres, 30 de setembre del 2011
diumenge, 25 de setembre del 2011
Penèlope
Com Penèlope, contemple el mar esperant a que tornes.
Moltes veles solquen l'horitzó, i ninguna és la teua.
Teixint un mapa de somnis, no deixe que ningú s'acoste a ell.
Hauràs de tornar a Ítaca o quedar-te amb Calipso.
I, potser, jo me n'hauré d'anar amb els lotòfags una temporada.
El que sé segur és que no seguiré teixint una història sense fi.
El que sé segur és que no seguiré teixint una història sense fi.
Aquesta Odissea tindrà un final. Èpic o no, però final.
divendres, 16 de setembre del 2011
En defensa de la llengua
Som valencians i el nostre idioma és el valencià; en ell devem parlar i en ell devem escriure. Devem i podem, i perquè devem, volem. Recordem les paraules de Cervantes: "Homer escriví en grec perquè era grec; i així mateix, Virgili escriví en llatí perquè era llatí". Axí mateix Cervantes escriví en castellà perquè era castellà. I vosaltres valencians que em llegiu, sabeu quina llengua haveu de sentir-vos obligats a escriure?
Manuel Sanchis Guarner. En defensa de la llengua
dijous, 1 de setembre del 2011
dissabte, 27 d’agost del 2011
Qui trobarà la resposta?
La vida és una immensa pregunta
Que cerca incansable una resposta
En cada pedra o pell, en cada arbre,
en cada cos podrint-se, en cada ona.
Tot musell, tota ungla, tota platja,
tot insult, tot alè, tota ploma,
tota sang vessant-se, tota idea,
tot dolorm tot pètal, tota cova,
tota vena, tot gest, tot silenci,
tot coltell alçant-se, tota angoixa,
tot volcà, tot llavi, tota selva,
tot nadó, tot abraç, tota roca,
tota fulla que cau, tota ànsica,
tota mar, tot bes, tota derrota,
no són més que peces d’un enorme
i llarg dubte que, enterc, interroga.
Marc Granell
Que cerca incansable una resposta
En cada pedra o pell, en cada arbre,
en cada cos podrint-se, en cada ona.
Tot musell, tota ungla, tota platja,
tot insult, tot alè, tota ploma,
tota sang vessant-se, tota idea,
tot dolorm tot pètal, tota cova,
tota vena, tot gest, tot silenci,
tot coltell alçant-se, tota angoixa,
tot volcà, tot llavi, tota selva,
tot nadó, tot abraç, tota roca,
tota fulla que cau, tota ànsica,
tota mar, tot bes, tota derrota,
no són més que peces d’un enorme
i llarg dubte que, enterc, interroga.
Marc Granell
diumenge, 21 d’agost del 2011
Tràgic destí d'un pobre ratolí
Tràgic destí d'un pobre ratolí que, l'únic pecat que ha comés, ha sigut deixar-se enxampar per un gat.
La mort sota l'espart per al rosegador i la indignació per al felis (que no catus), que ha continuat buscant un nou joguet que portar a casa.
La mort sota l'espart per al rosegador i la indignació per al felis (que no catus), que ha continuat buscant un nou joguet que portar a casa.
divendres, 12 d’agost del 2011
El mundo entero es una flor
Supongo que si tengo una pasión Inconfesable: quiero saber lo que se experimenta al sentir tanta pasión por algo.
La mayoría de la gente anhela algo tan extraordinario, algo tan estimulante que arriesgan todo por ese deseo, muy pocos harían algo, es muy fuerte y enajenante estar junto a alguien tan lleno de vida.
Hay demasiadas ideas, cosas y gente...demasiadas direcciones que tomar, empiezo a pensar que la razón por la que es tan importante apasionarse por algo, es que de esa forma se esculpe al mundo a un tamaño más asequible.
La vida parece estar llena de cosas similares a las Orquídeas, fascinantes para la mente, cautivadoras para el corazón, pero un poco fantásticas, efímeras e inalcanzables.
EL MUNDO ENTERO ES UNA FLOR.
dimecres, 3 d’agost del 2011
K-K-K-K-Katie
Va ser a les 3 antes meridiem quan vaig polsar el play.La película: The Way We Were.
Sydney Pollack+ Robert Redford + Barbra Streisand= la combinació guanyadora.
Ella, Katie Morosky, preocupada per el començament de la dictadura Franquista a Espanya. Ell, Hubbell Gardiner, el xic guapo i intel·ligent que vol ser escriptor.
Ella, Katie Morosky, preocupada per el començament de la dictadura Franquista a Espanya. Ell, Hubbell Gardiner, el xic guapo i intel·ligent que vol ser escriptor.
La historia: Una relació plena d'altibaixos on s'entrecreuen la política i les seues personalitats, tan diferents.
L'error de Sidney Pollack: tallar les 5 escenes on es mostrava el vertader final de la historia. Les coses no son el que pareixen. Desvetle que la peli, originalment, acava com ho fa per motius polítics. ( caça de bruixes de Hollywood )
L'error de Sidney Pollack: tallar les 5 escenes on es mostrava el vertader final de la historia. Les coses no son el que pareixen. Desvetle que la peli, originalment, acava com ho fa per motius polítics. ( caça de bruixes de Hollywood )
El caviar: Marvin Hamlisch+ Alan i Marilyn Bergman + Barbra Streisand = Oscar a la millor musica i a la millor cançó.
dimecres, 20 de juliol del 2011
dilluns, 18 de juliol del 2011
¡Torticolis!
Hui mentre dormia, m'ha abellit canviar de posició(cosa normal) i, en un dels moviments duts a terme, el meu coll ha fet ¡clak!. M'he quedat estirada al llit perquè el coll em feia un mal insuportable. Al veure que la meua mare no estava en casa, m'he alçat (conforme he pogut) a la recerca del mòbil. Mentre baixava les escales m'he començat a marejar, amb lo qual m'han entrat nàusees i me n'he tornat a l'habitació. M'he assegut als peus del llit intentant no vomitar tots els peluix que estaven escampats al terra. Lo següent que recorde és que m'he despertat en la cara apegada al marbre roig de l'habitació, en ferides a la cara, les ulleres doblades, plorant i amb la cama esquerre enganxada.
Total, que tinc torticolis produïda per la contracció de l' 'esternoclidomastoïdal. Costa de pronunciar, eh?
Aquestes coses, millor si ocórren en èpoques de clase i no en estiu, ni un dia abans d'anar a veure Harry Potter !! Pffff
Repòs i a que la mami em mime!! ^^
dimarts, 12 de juliol del 2011
A la lluna de la Serra de Mariola
El vent i el so de la mar m'han xiuxiuejat unes paraules soltes, evocant un record que pensava amagat u oblidat. He regirat a la meua ment per comlpetar, sense èxit, les imatges soltes.Reescric els meus passos: dies d'estiu en aquell poblet de la Serra de Mariola, amb els avis.
Obrint els calaixos no he trobat massa d'aquell temps a banda dels passejos pel monestir, les fonts d'aigua fresquíssima i un husky siberià blanc (gran, pelut i sempre amb la llengua fora pel calor), dels veïns i amics dels progenitors del meu pare i dels oncles.
De sobte m'han entrat unes ganes irrefrenables de visitar aquell poble, per veure que em conta el vent i, per si de cas, puc trobar l'espurna d'alguna cosa que, de segur, vaig deixar per alli oblidada entre jocs i infantesa, aquelles nits d'estiu.
Felicitat?, ignorància i, potser també, una mica d'hipocresia que sempre sabré ignorar però mai oblidar.
dilluns, 11 de juliol del 2011
Conta'm la veritat sobre l'amor
"Les persones ens movem amunt i avall,
ara amb avió, ara en barco.
La qüestió és moure's.
Si restes quiet, la vida et cau a sobre.
I pesa."
Santiago Forné. Conta'm la veritat sobre l'amor
El apartamento
¿Cuántos días son necesarios para desintoxicarse uno de la persona amada?
Tendría que inventarse una sonda para lavar el corazón.
dissabte, 25 de juny del 2011
dissabte, 11 de juny del 2011
As time goes by
Quan les coses bones s'acaben arriba la tristesa.
Compartir dos anys pis amb dos persones increíbles ha sigut una gran experiència.
Recorde quan ens coneguerem: jo buscava pis i vosaltres no.
No se si va ser el destí o la lluna que aquell dia estava en tauro per ací estem: babs, el niño lirón i el revolucionario o més coneguts, en els torns de rentar els plats, com a: macho alpha i lirón.
Jo no deixe el pis, ni la carrera ni res per l'estil, però AndreZ ha de complir amb el seu rellotge biològic i el pis que està pagant a València i deixar-nos(ací ja entra la lógica del mundo-mercado en el que està inmers). A Vicent podré continuar renegant-li però, qui es farà xutes de red bull amb mi a les 10 del matí? amb qui faré intercanvis de pelis? amb qui em riuré de les bogeries momentànies ( fantasiaaa!! ) de Vicent? qui ordenarà el pis quan Vicent i jo no ho fem? qui ens renegarà per no tirar el menjar podrit de la nevera? però sobretot, QUE PASSA AMB MUJERES DESESPERADAS??? L'altre dia no vaig ser conscient que aquell últim capítol de la temporada, també era l'últim que voríem com a companys de pis... :(
No tots els moments son infinits, alpha i omega, però aiss, et trobaré tant a faltar!!
dimarts, 24 de maig del 2011
La dictadura continua
Destrossada, abatuda, impotent, indignada...
Ficant la vista en el al futur veig les coses més clares,
però mirar el mapa de l'Estat espanyol i veure'l blau, em produeix clafreds,
però més tremole quan pense que a la Pobla sofrirem 4 anys més de desgovern.
El diumenge de les eleccions va ser un dia amarg, però alçar-me hui crec que ha sigut pitjor. Coses més rares mos han de pasar.
D'ací 4 anyets, més. Neus i Vicent ho han fet genial! Si tots els polítics foren com ells, les coses serien diferents.
Aquest divendres a renovar energies a l'insti, que fan falta.
Força!!
Ficant la vista en el al futur veig les coses més clares,
però mirar el mapa de l'Estat espanyol i veure'l blau, em produeix clafreds,
però més tremole quan pense que a la Pobla sofrirem 4 anys més de desgovern.
El diumenge de les eleccions va ser un dia amarg, però alçar-me hui crec que ha sigut pitjor. Coses més rares mos han de pasar.
D'ací 4 anyets, més. Neus i Vicent ho han fet genial! Si tots els polítics foren com ells, les coses serien diferents.
Aquest divendres a renovar energies a l'insti, que fan falta.
Força!!
dimecres, 18 de maig del 2011
Lladre de cors, lladre de versos
Conec el teu antifaç,
Distingeixo els teus passos,
Reconec l’olor que fas
I els teus moviments fugaços.
Molt ràpid intueixo
Que et dec tornar a tenir al cap
Quan altre cop et penso
A tu, i al meu cor robat.
Envaeixes el meu cap
Provocant malentesos
Que només sé solucionar
Escrivint-te aquests versos.
I això és com si em robessis
Tota la inspiració.
És com si m’obliguessis
A fer-te una cançó.
ANNA ROIG
Distingeixo els teus passos,
Reconec l’olor que fas
I els teus moviments fugaços.
Molt ràpid intueixo
Que et dec tornar a tenir al cap
Quan altre cop et penso
A tu, i al meu cor robat.
Envaeixes el meu cap
Provocant malentesos
Que només sé solucionar
Escrivint-te aquests versos.
I això és com si em robessis
Tota la inspiració.
És com si m’obliguessis
A fer-te una cançó.
ANNA ROIG
dilluns, 16 de maig del 2011
Exili
L'exili és l'única sol·lució que em queda. Faré un traguet a les aigües del Leteo o un mosset a la flor de loto.
divendres, 13 de maig del 2011
Fa vint anys que tinc vint anys
Well, well, well, hui m'he despertat amb vint anys al cos. Físicament tot igual, ni una arruga més, ni un granet... això sí, la meua ment m'ha fet saber només despertar que ja no n'éren 19, sino 20.
Normalment no m'agrada el dia del meu aniversari, pero ahir va ser un dia genial. Totes les mostres d'afecte, de la gent que se'n va enrecordar de mi, les paraules d'amor sencilles i tendres, els regalets, les cartetes de la bústia, els amics... mai havia estat tant contenta per complir vint anys.
Merci a tots!! :)
Fa vint anys que tinc vint anys.
Vint anys i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
I encara em sento capaç
de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu
i encara puc creure en déus... ( els de l'Olimp, clar)
Vull cantar a les pedres, la terra, l'aigua,
el blat i el camí que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.
Vull alçar la veu,
per una tempesta,
per un raig de sol,
o pel rossinyol
que ha de cantar al vespre.
Fa vint anys que tinc vint anys.
Vint anys i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Fa vint anys que tinc vint anys.
i el cor, encara, s'embala,
per un moment d'estimar,
o en veure un infant plorar...
Vull cantar l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que et fa patir. Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tots sols
i sense cap amor van passant pel món.
Vull alçar la veu,
per cantar als homes
que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren.
Vull i vull i vull cantar
avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demà.
Fa vint anys que tinc vint anys.
Vint anys i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang...
Normalment no m'agrada el dia del meu aniversari, pero ahir va ser un dia genial. Totes les mostres d'afecte, de la gent que se'n va enrecordar de mi, les paraules d'amor sencilles i tendres, els regalets, les cartetes de la bústia, els amics... mai havia estat tant contenta per complir vint anys.
Merci a tots!! :)
Fa vint anys que tinc vint anys.
Vint anys i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
I encara em sento capaç
de cantar si un altre canta.
Avui que encara tinc veu
i encara puc creure en déus... ( els de l'Olimp, clar)
Vull cantar a les pedres, la terra, l'aigua,
el blat i el camí que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre.
Vull alçar la veu,
per una tempesta,
per un raig de sol,
o pel rossinyol
que ha de cantar al vespre.
Fa vint anys que tinc vint anys.
Vint anys i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Fa vint anys que tinc vint anys.
i el cor, encara, s'embala,
per un moment d'estimar,
o en veure un infant plorar...
Vull cantar l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que et fa patir. Al que vius un dia.
Vull plorar amb aquells que es troben tots sols
i sense cap amor van passant pel món.
Vull alçar la veu,
per cantar als homes
que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren.
Vull i vull i vull cantar
avui que encara tinc veu.
Qui sap si podré demà.
Fa vint anys que tinc vint anys.
Vint anys i encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
